L'ovella negra
La meva experiència periodística, per curta que sigui, m'ha donat l'oportunitat d'apropar-me a una gran quantitat d'esportistes de diverses disciplines, molts dels quals he tingut l'oportunitat d'entrevistar més o menys a fons. Des de futbolistes fins a ciclistes, passant per basquetbolistes, jugadors d'handbol, nedadores, motociclistes i tennistes.
Tot i que no es pot generalitzar, perquè sempre hi ha honroses excepcions, la majoria de contactes que he tingut m'ha confirmat dues idees (i sé que pot resultar pedant dir-ho). La primera és que el millor dels esportistes és el que es veu que estan a un terreny de joc. Fora, donen bastant poc de sí. La segona, és que fora dels terrenys de joc són bastant cobards.
A diferència dels actors, escriptors, o altres personatges públics, els esportistes famosos solen mostrar-se bastant curtets en les entrevistes. Si els treus del seu tema, no tenen conversa, o la tenen bastant pobra d'arguments. Solen ser nois que, per dedicar-se al futbol, el bàsquet o el tennis professional, sovint han deixat els estudis molt jovenets, i no han pogut (o, millor dit, no han volgut) formar-se acadèmicament. A més de la falta de cultura, els esportistes famosos hi afegeixen un segon factor: es converteixen en milionaris molt jovenets.
Mentre la majoria de nois i noies d'entre 2o i 30 anys suen la gota grossa estudiant i treballant per aconseguir una feina digna que els permeti a dures penes pagar el lloguer d'un pis compartit (ja no dir una hipoteca), una minoria d'esportistes privilegiats es converteixen en triomfadors socials, milionaris i famosos, amb 25 anys o menys, sense haver hagut d'agafar un llibre en deu anys.
Entrevistar un personatge d'aquestes característiques es fa sovint bastant difícil. Són parcs en paraules, curts en vocabulari, i a penes els pots treure del seu món (sigui el futbol, el bàsquet, el tennis...). Perquè del món en el que vivim la resta de mortals tenen una visió bastant esbiaixada. "El futbol és així", "lo important és el resultat"...ja sabeu, oi?
A més, solen ser bastant cobards. Sigui per la raó que sigui, tenen bastanta por a dir públicament el què pensen de les coses, i mai dieun una frase que no sigui políticament correcta. Tenen importants contractes amb els seus clubs i amb marques patrocinadores (fabricants de botes de futbol, marques per les que fan publicitat...) que no volen posar en risc a causa d'una frase mal dita.
Tot i així, sovint els periodistes es veuen (ens veiem) obligats a entrevistar-los. Perquè sabem que, encara que el futbolista o el tennista X tingui una entrevista molt menys interessant de la que tindrien molts ciutadans anònims, la seva foto a una portada fa vendre diaris i revistes. I en base a les audiències, atorguem a joves incults un notable espai als mitjans de comunicació que no mereixerien per la riquessa del seu discurs. Perquè a l'únic lloc on destaquen és a un terreny de joc, no fora d'ell.
Com he dit abans, però, mai es pot generalitzar del tot. Primer: no tots els esportistes són iguals. Quan més minoritari i menys professional és un esport, més formats solen ser els seus esportistes. Potser perquè saben que quan es retirin no podran viure de rendes la resta de la seva vida, els esportistes d'esports més minoritaris solen estar més ben formats. En el món de l'handbol, per exemple, el nombre d'universitaris és 10 vegades superior (no tinc la dada exacta) al del món del futbol. És curiós que, tot i haver hagut d'entrenar-se tantes hores o més que els futbolistes, els handbolistes hagin tingut el temps per estudiar que els futbolistes diuen no tenir...
No tots els futbolistes són iguals, gràcies a deu. Un o dos de cada deu solen aprofitar les concentracions per llegir (un llibre) en comptes de jugar a la Playstation. Més o menys en el mateix percentatge, hi ha futbolistes que s'informen de l'actualitat pels diaris (d'informació general) en comptes de només veure la televisió.
Per això, en aquest món de joves esportistes incults mili·lionaris i famosos, crida moltíssim l'atenció l'aparició d'un jove normal. És a dir, un jove que, com la majoria de joves de 25 anys, llegeixi llibres, compri diaris d'informació general, cursi estudis universitaris, i tingui opinions socials i polítiques sobre l'habitatge dels joves, l'Estatut del seu país, els problemes de l'emigració, la globalització, el canvi climàtic, la cooperació internacional, la justícia o les seleccions catalanes.
Es tant raro el món del futbol que quan al seu sí apareix un jove normal, és titllat d'"intel.lectual". No és que ho sigui d'intel·lectual: simplement és un jove normal amb una certa cultura, formació, i amb algunes idees pròpies, com la majoria de joves normals. Però aquest jove, que a qualsevol facultat passaria absolutament desapercebut, a l'incult món del futbol destaca sobremanera. Tant, que fins i tot és percebut com un "intel·lectual", paraula que, a més, sovint és pronunciada amb un tò pejoratiu. El jove normal és vist com l'ovella negra.
A mí, en canvi, m'encanta que al futbol hi hagi ovelles negres que se surtin del ramat. Del guió establert. Del tòpic. M'encanta veure que no tots els futbolistes són uns incults. I que encara en queden al futbol persones amb principis que no estan disposades a renunciar a les seves idees per molts contractes comercials i publicitaris que tinguin. Persones que pensin que la seva llibertat i la seva integritat estan molt per sobre d'un contracte.
Per això, m'encanta que al món del futbol encara hi hagi persones del nostre món. Ciutadans normals. Com tú. Com jo. Com Oleguer Presas.
