El cor i el cap

Dos dies després del pèsim partit del Barça en front el Liverpool (la derrota només és la conseqüència), els culers ens seguim preguntant què ha passat. Alguns han despertat de cop del somni. Uns altres, malauradament, ja fa mesos que ens anavem despertant poc a poc. Sóc dels segons. Però no penseu que això és cap avantatge: almenys als primers els ha durat més el somni.

És difícil analitzar amb el cap quan el cor et trasmet sentiments. El cor, ja sabeu, té raons que la raó no entèn. Però per trobar la veritable raó de les coses és important deixar de banda el cor i pensar amb la ment freda.

El cor em demana pensar que guanyarem a l'Athletic, a la Romareda, a Sevilla, a Liverpool amb dos gols de diferència, i al Real Madrid. Res m'agradaria més (futbolísticament parlant) que guanyar aquestes cinc finals. Veure com el Barça treu el millor de sí mateix i és capaç de demostrar al món que segueix sent el millor equip del món, l'equip a qui tothom ha de respectar, i a qui ningú ha de donar per mort. Això és el que em demana el cor. Pensar en heròiques remuntades, recordar l'1 a 3 que el Barça de Rivaldo, Rochemback i Overmars va fer a Anfield fa uns anys. Pensar que la tornada d'Eto'o arreglarà les coses, i que Ronaldinho i Messi tornaran a fer les diablures que temen tots els defenses. Tant de bó fos així, i guanyessim a Liverpool amb una xilena de Gudjohnsen al darrer minut. Com m'agradaria felicitar al Método Goljohnsen per la providencial actuació del seu ídol...És el què em demana el cor.

Però...què em diu el cap...que "los sueños sueños son", com deia Calderón (de la Barca). Perquè malauradament, analitzo la trajectòria del Barça d'aquesta temporada i res no em convida a l'optimisme.

Ha hagut de venir el Liverpool (aquest equipet a qui molts menyspreaven) i guanyar-nos per 1 a 2 perquè molts despertessin del somni, i s'adonessin de la crua realitat. Quan la crua realitat no és d'ara: arrenca el mateix dia que va començar la pretemporada.

Sí. De la pretemporada. Perquè encara que algú pensi que molts erem crítics abans d'hora, l'únic que des del principi vam intentar era fer veure que les coses no s'estaven fent bé, per mirar de què es corregissin. Però no. No es van corregir. La majoria de directius, cos tècnic i mitjans de comunicació i aficionats no van voler la realitat. Pensaven amb el cor, no amb el cap, i es negaven a ser despertats del somni. I desperten ara, quan estem a punt de perdre-ho tot, preguntant-se què ha passat.

Que què ha passat? Masses coses...

1. Excès d'euforia i prepotència des de la mateixa pretemporada, promoguda des del propi club. Desprès del fenomenal éxit de l'any passat, president i directius van ser els primers a afirmar sense cap rubor que aquest any guanyariem els set títols en joc. Una cosa són els objectius i una altra les expectatives, com molt bé va distingir un dia Martí Perarnau. El propi club va cometre l'errada de potenciar un excès d'expectatives, d'elevar molt el llistó, en comptes d'optar per una via de prudència, molt recomanable sabent que, 1) quan ets campió, ets l'enemic número u a batre per tothom i que repetir éxits és extraordinàriament difícil, i 2) quan caus en l'eufòria i la prepotència et converteixes en el pitjor enemic de tu mateix.

2. Errades en la confecció de la plantilla, tant en els traspassos, com en les renovacions i els fitxatges. L'any passat es va guanyar la lliga i la Champions, però no d'una forma sobrada. Evidentment vam ser els millors, però ens va costar moltíssim aconseguir els éxits. A la lliga vam trigar moltes jornades a confirmar el títol, i a la Champions no ens vam passejar com el Milan dels 90. Vam patir moltíssim per superar, ben justets, les eliminatòries contra el Chelsea, contra el Benfica, i contra el Milan. I a la final, vam patir fins al final per guanyar un equip que va jugar amb 10 durant 70 minuts.

Tot i els éxits aconseguits, l'equip demanava reforços per afrontar una nova temporada post-mundial en la què seriem l'enemic a batre per tothom.

Però els reforços van ser ben justets: simples retocs. Es va traspassar Van Bommel (que podia haver fet una bona feina en la seva segona temporada) sense portar cap recanvi. No es va potenciar la posició de migcentre, tot i que tant Motta com Edmilson donaven ja clars símptomes de preocupació. Desprès d'un any parlant de la necessitat de fitxar Henry, no es va fitxar cap alternativa que pogués complementar o substituir Eto'o. I es va deixar marxar a Larsson sense portar un segon davanter centre de garanties. Perquè estem d'acord que Gudjohnsen és un bon jugador, però no és un davanter centre que pogués complir el paper de golejador de Larsson.

Els dos únics fitxatges encertats que es van fer van ser els de Zambrotta i Thuram, dos molt bons jugadors el fitxatge dels quals vaig aprovar, tot i que l'alt cost de les seves fitxes trenquès l'aparentment sagrat equilibri de salaris del vestidor.

I, enduts pel sentimentalisme d'haver guanyat dos grans títols, no es va substituir a jugadors com Ezquerro, Giuly o Belletti, com semblava previst.

Total: que enduts per un optimisme excessiu, es va creure que l'equip que havia patit per guanyar els dos títols podria guanyar set l'any següent sense doblar una posició com la de davanter centre, i sense reforçar posicions claus en l'equip. Tot això, mentre els nostres rivals a les principals competicions (Chelsea, Sevilla, Real Madrid, Manchester United, Inter de Milan, Valencia i companyia) es reforçaven fins a les dents (uns amb més encert que altres).

La manifestació més palmària de la nefasta planificació de la plantilla és que Saviola, que no comptava per res a principi de temporada, hagi acabat sent el davanter centre a la Champions.


3. Pretemporada nefasta. Tothom coneix lo dura que és una temporada posterior a un mundial, per als jugadors que hi han participat. I el Barça va ser un dels clubs que més jugadors van aportar al Mundial. Doncs tot i així, el cos tècnic va acceptar una nefasta pretemporada post-mundial, amb gira americana i visites a la NASA incloses. Mentre la majoria d'equips feien una pretemporada com Déu mana, els jugadors del Barça es passaven la pretemporada agafant avions per anar d'un lloc a l'altre, jugant partits de costellada, i fent-se fotos a Hollywood i a la Nasa. Quinze dies sense entrenar, sense agafar el fons fisic necessari per afrontar la temporada, a canvi de 4 milions d'euros.

El 25 d'agost, final de la Supercopa d'Europa: Barça 0-Sevilla 3.

4. La mala forma física. Conseqüència del cansament acumulat per l'estressant temporada anterior, absència de vacances, mundial, mala pretemporada, i una mala planificació física durant la temporada. Pocs entrenaments, i molt poc intensos. I al Nadal, 10 dies de vacances per a tots. Es juga com s'entrena. I els jugadors del Barça, aquest any, ni pressionen com l'any passat, ni desborden en l'1 contra 1, ni tenen el canvi de ritme i l'explosivitat de l'any passat, ni la movilitat per poder jugar la pilota ràpid al primer toc, perquè els jugadors estan més estàtics, no es desmarquen. A més, s'enfonsen físicament a les segones parts. Tot és una qüestió física.

5. Conflictes d'interessos al vestidor i als "entorns". L'escandol Eto'o ho diu tot. Al vestidor hi ha mar de fons, grupets, jugadors que entrenen poc, preferits del president, intocables, xivatos, etc...Quan els resultats acompanyen, tot va bé. A la que es torcen les coses, comença a aflorar la merda. I no la va treure cap periodista: la va treure primer Rijkaard, i desprès, sobretot, Eto'o.

6. Dèficit tàctic. Tots els equips se saben perfectament com bloquejar el Barça. Saben a què juguem i com juguem. Rijkaard ha probat moltes alineacions, molts canvis de jugadors, però encara no ha donat amb l'antídot de l'antídot. No es tracta de canviar la filosofía, sinó de fer els retocs tàctics necessaris per amagar les debilitats, neutralitzar les amenaces, potenciar les fortalesses pròpies, i aprofitar les oportunitats. DAFO.

7. Els dubtes de Rijkaard. Aquest any estem veient un Rijkaard fins ara desconegut. Protestón amb els àrbitres, irascible a les rodes de premsa...fins i tot l'hem vist trencar el vidre d'una banqueta. L'absència de Ten Cate, el seu "poli malo", amb una gran ascendència sobre molts jugadors, no l'ha ajudat a afrontar una temporada tant difícil com aquesta. Diversos episodis han evidenciat que Rijkaard s'ha distanciat de Laporta i de l'entorn (Cruyff), i que li està costant més que mai controlar el vestidor (les vacances de Ronaldinho i Deco, l'escàndol Eto'o...). A la suma de tots els altres problemes indicats s'està reflectint en l'entrenador, s'afegeix la incertessa del seu futur professional, que ha incrementat els dubtes sobre ell durant molts mesos. Els seus constants canvis de jugadors, alguns més que discutibles, evidencien que no té les idees clares. I això no ajuda gens a redreçar la situació.

8. Les lesions. Especialment d'Etoo i Messi. Tot i que per a mí no són els problemes més importants. Potser afecten més psicològicament que una altra cosa: si la resta de l'equip hagués estat bé, a penes els hauriem trobat a faltar. Però és evident que són dos peces importants que falten a l'engranatge. Les lesions, en el meu parer, han afectat especialment a Ronaldinho. A pesar d'arrosegar el mateix mal estat de forma que la resta de companys (no està pitjor que els altres), porta 19 gols marcats, 16 a la lliga, i ha donat ja més punts dels què va donar en tota la temporada passada, a més de la classificació a la Champions i la Supercopa d'Espanya. Però ell solet no pot estirar sempre de l'equip. Els rivals no tenen Messis ni Etoos als que marcar. Tota l'atenció (de rivals, de premsa i d'aficionats) es centra en Ronaldinho que, a pesar dels números, sembla destacar menys.

9. No reconèixer els problemes a temps, fruit de la prepotència, l'excés de confiança i el menyspreu als rivals. Tots els problemes anteriors han provocat que el Barça d'enguany fos, des del mateix 25 d'agost (final de la Supercopa d'Europa), ben diferent al de l'any passat. Hem anat perdent títols (SC Europa, Mundial de clubs), hem patit fins al darrer minut per classificar-nos per la segona ronda de la Champions, no hem guanyat a la majoria de grans equips contra els què hem jugat (Ni Chelsea, ni Real Madrid, ni Valencia, ni Liverpool...), estem patint contra els petits (Levante, Getafe, Osasuna, Espanyol, Betis...)...i tot i així, no volem adonar-nos de la realitat.

Vam perdre la Supercopa d'Europa, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Vam perdre al camp del Madrid, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Vam perdre el Mundial de Clubs, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Vam perdre a la Copa contra el Saragossa, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Va esclatar l'escàndol Eto'o, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Hem perdut contra el Liverpool, i s'ha dit que això serà el revulsiu. Espero amb el cor que ara sí que sigui veritat...

Però penso amb el cap que seguim pensant amb el cor en comptes de fer-ho amb el cap, mentre passa la temporada i seguim esperant el revulsiu.

Ara sí que ja no hi ha altra solució: somiar amb el cor, i mirar d'acabar la temporada el millor possible.

Amb el cap, l'únic que es pot fer és reconèixer les errades, i posar les eines perquè no es repeteixin la temporada que ve. Si l'any vinent es fa una bona pretemporada, es fan retocs, i es dona amb un antídot tàctic no caldrà fer grans revolucions. La mitja d'edat de la plantilla encara és molt jove. Una altra cosa seran els interessos de la directiva, de l'entorn, i la relació entre els cracks.

Desitjo que sigui bona. Ho desitjo amb el cor.

Mal de cap...

No he anat al Camp per culpa d'un mal de cap. Pensava que se'm passaria veient al Barça tranquil·lament per la tele, amb la calor de casa. Què innocent...Està clar que m'he equivocat. Primer, perquè he vist que han anat al camp moltes persones que deurien tenir mal de cap (des de Rijkaard fins a Saviola, passant per Valdés, Motta, Ronaldinho...). I segon, perquè em penso que m'he posat molt pitjor veient al Barça.

Ha perdut el Barça 1 a 2? És cert que ens ha guanyat al Liverpool? O és que tinc al·lucinacions? Crec que no. A pesar del mal de cap encara no desvario tant. El que ha desvariat avui ha estat el Barça. Quin desastre Déu meu.

El partit no ha començat malament. Possessió, domini, ganes...i gol de Deco. I quan el Liverpool estava groggy, fins i tot més que jo, en comptes d'apretar per fer el segon...ens posem a tocar-la, a fer joc horitzontal i a cedir terreny. Vaja: a perdonar. I de cop i volta, desconnectem del partit un minut (vaja, desconnecten Zambrotta, Márquez, Puyol, Belletti i Valdés), i ens foten un gol increïble. Un gol increïble que li facin al campió d'Europa en un partit de la màxima. Però ens l'han fet. I a partir d'aquí tot ha canviat.

El Liverpool, que per algo té les Copes d'Europa que té (recordeu com va guanyar la última fa només dos anys, oi?), no és l'Osasuna, ni el Getafe, ni el Betis...El Liverpool no ha perdonat. No. El Liverpool no perdona.

Ha cregut en les seves possibilitats, ha pressionat com cap equip ens havia pressionat al Camp Nou en molts mesos, i ha acabat donant tota una lliçò al Barça. Una lliçó tàctica, de col·locació, de pressió, de joc associatiu, de defensa en bloc, d'anticipació, i de sortides al contracop, davant un Barça sense idees, i absolutament descol·locat.

Nova lliçò tàctica en poques setmanes. Víctor Fernandez, Quique Sanchez Flores, Rafa Benítez...

A la segona part era lamentable veure el Barça amb tots els jugadors descol·locats. Un Barça amb Messi, Ronaldinho, Saviola, Giuly...i tots fora del seu lloc. Un Barça que, tot i jugar amb Deco, Xavi i Iniesta, s'ha vist clarament superat pel migcamp visitant, amb Xabi Alonso, Sissoko i Gerrard.

I en una nova i terrible errada defensiva, segon gol del Liverpool. Del Liverpool de Benítez, Reina, Arbeloa, Xabi Alonso, Zenden...

Els darrers vint minuts ha estat lamentable veure com el Barça, plé de peloteros, no només anava poc a poc perdent el partit i l'el·liminatòria, sinó també la seva personalitat. És lamentable veure com, amb els jugadors que teniem sobre el camp (tècnicament, infinitament superiors als rivals), l'únic recurs del Barça eren pilotes a l'olla de Puyol i Márquez.

Menys mal que el Liverpool no ha fet el tercer, que ocasions n'ha tingut. Per exemple, una rematada de cap al travesser de Dirk Kuyt, el davanter que va sonar com a possible substitut de Larsson, i al què no vam portar perquè algú va preferir un Gudjohnsen en el que el primer que no confia és el propi Rijkaard.

Probablement avui hem perdut més que un partit. En circumstàncies normals el Barça podria fer el miracle de guanyar a Anfield. En circumstàncies normals...Però un Barça com l'actual, que no és capaç de guanyar Osasuna, Betis, Valencia, Getafe...hem d'esperar que sigui capaç de guanyar al Liverpool? No clar que no. Avui s'ha demostrat que no. Els miracles no existeixen. El què existeix és el treball i la constància. I si un equip porta varios mesos jugant malament, és molt difícil que un dia, de cop i volta, faci un canvi fantàstic. Que podem guanyar a Anfield? Sí. I a la Romareda...però cada cop ens ho posem més difícil...

Quin maldecap...



PD1: He estat temptat de posar com a fotonotícia la butifarra de Van Bommel. Menys mal que no ho he fet...Ja m'agradaria a mí anar a Anfield amb un 3-2.
PD2: Sí, Larsson marxa de Manchester i torna a casa, a pesar de l'ofertón del United. Qui dubtava de la paraula d'aquest senyor?

PD3: Compte amb el València...

Cancerbero

Firma convidada: Pat Andrews

En un bosque se bifurcaron dos caminos, y yo... Yo tomé el menos transitado. Esto marcó toda la diferencia.
Robert Lee Frost


Era un sala rectangular de unos 70 m2 de baldosa, se entraba desde la calle, totalmente libre, ni un solo mueble, sólo dos puertas en sus paredes laterales por la una se accedía desde la calle por la otra después de bajar tres escalones se llegaba a la vivienda de mi primo, hijo del hermano de mi madre. Mi tío Pepe. Una de las paredes laterales de unos 6 metros de largo por tres de alto fue mi primera portería. Volaba de un lado a otro de la pared a los chutazos con mala leche de mi primo y a los colocados de mi tío que era un verdadero fanático del fútbol y del Barça.

Los domingos nos recorríamos todos los campos de tierra de acceso directo y sin vallas que había en las inmediaciones de la Diagonal. Solíamos comenzar por el campo del Cataluña las Corts que estaba situado justo donde ahora esta el cruce Travesera de las Corts con Numancia. Recuerdo que allí había un bar en el fondo del cua, donde intuía debía haber unos vestuarios donde se cambiaban los equipos. Y mientras tomábamos algo con mi tío, veíamos salir los jugadores que tenían que atravesar una calle para entrar en el campo. En la medía parte podíamos salir con nuestra propia pelota, que llevábamos en una red que recuerdo vieja pero perfecta, a dar unas patadas. Yo inmediatamente me colocaba debajo de los palos y paraba tanto nuestra pelota como todas las que viniesen. No recuerdo que me marcasen ni un solo gol. Estoy fatal de memoria. El Cataluña las Corts jugaba con camisola azul y pantalón blanco, el ídolo local era un tal German que trabaja de camarero en el bar.

Luego solíamos cruzar la Diagonal e ir al campo del Bergadà, campo también abierto situado frente al campo del Español de Sarriá, justo enfrente, al otro lado de la carretera de Sarriá. Jugaban con camiseta amarilla y pantalón azul.

Faltaría a la verdad si no dijese que mi tío desde pequeño me hizo poner de portero porque mi habilidad con los pies no era como la de mi primo.Y porque mi agilidad y locura para tirarme por el suelo y por los aires quedó pronto puesta de manifiesto.

Luego casi enseguida, el primer año que podía jugar como federado, supongo que sobre los 10 años, fiché por el infantil del Sants. El campo de hierba era como un viejo estadio inglés, con la tribuna de madera. Éste sí que estaba vallado. Se situaba donde ahora está la gasolinera de la calle Galileo y Avenida de Madrid.

Solo jugué allí una temporada y fue el final del esplendor del Sants como equipo de barrio. Empezó una peregrinación por diferentes campos de Barcelona: Poble Sec, Iberia, y también llegamos a jugar como locales, pocos partidos, en el viejo campo de Les Corts.

Luego, cuando empecé a estudiar con los jesuitas, me captaron los “pijos” del Barcino y decidimos, en familia, no intentarlo con el juvenil del Barça porque había demasiados entrenos: la opción fue primero los estudios. Seguro que me hubiese divertido mucho menos y hubiese llegado al mismo sitio. Así el Barça se convirtió en mi enemigo real en la competición, y en mi favorito como equipo de primera división. Cosas que pasan.

Historias luego mil y una, pero como ración de abuelo cebolleta pienso que ya esta bien por hoy ¿no?

Fotos: Pat Andrews, jugant de porter al Sants, a principis dels anys 60.

La lògica

Que el Barça perdi al camp del València entra dins la lògica. És un dels rivals més forts no només d'Espanya sinó d'Europa. Veiem la trajectòria que porta a la Champions, i els darrers mesos a la lliga. És un equip compacte, amb bons jugadors, capaç de guanyar a qualsevol.

Si això afegim la trajectòria que el Barça porta fora de casa els darrers temps, la lògica és confirma. És més lògic perdre al camp del València que empatar als camps del Levante, Getafe, Betis i Osasuna.

I si a tot això, a més, afegim com han pogut preparar el matx cadascún dels equips durant la setmana, la lògica és aplastant: el València ha tingut tranquilitat i calma per preparar el partit mentre el Barça ha viscut una setmana d'ensurts diaris, en la que s'ha parlat de qualsevol cosa menys del partit d'avui.

Fins aquí, tot lògic.

El problema, però, és quan veus el partit. Un Barça que ha controlat la pilota del minut 1 al 90, que ha dominat el seu rival, que ha acorralat l'equip rival...però que ha perdut. Ilògic.

Però és que de res serveix tenir la possessió de la pilota si no es creen ocasions ni es xuta a porta.

El València, en canvi, ha plantejat un partit totalment defensiu per sortir a la contra i encarar la defensa blaugrana en superioritat. Des del punt de vista valencianista els ha sortit un partit perfecte ja que, tot i renunciar a la possessió de la pilota, han guanyat el partit.

Però jo no estaria massa feliç si fos soci del Valencia. Un equip gran com aquest, amb jugadors grans com els que té, no pot fer un plantejament tant conservador jugant a casa encara que el rival sigui un gran. El Valencia ens ha guanyat, però em va semblar més valent el plantejament que ens van fer el Getafe o l'Osasuna, encara que no ens guanyessin. El València ha guanyat però, a la meva manera de veure-ho, ha demostrat tenir complexe d'inferioritat en front el Barça. I així mai arribarà a ser del tot gran.

El Barça ha perdut. Però, en canvi, m'ha agradat l'actitut que ha mostrat davant un rival com el València i a un camp com Mestalla. Llàstima que el domini, la possessió de la pilota no s'hagin traduit en més ocasions. Llàstima que Deco hagi tornat a perdre els nervis, i que Messi no hagi estat més minuts al terreny de joc. Però ha estat l'únic equip que ha fet una mínima proposta futbolística. Llàstima que, al futbol, no sempre guanya la millor proposta.

No és lògic, però és la lògica del futbol.