15 dies sense futbol !!!

Arriba el Nadal i els futboleros ens quedem sense futbol. Fins després de reis no tornarem a gaudir del nostre passatemps favorit. 15 dies sense futbol!

La primera reacció és d'incertessa. Què farem els caps de setmana? De què discutirem al bar? De què escriurem al blog?

Analitzo la situació amb calma (és un tema preocupant, que m'obliga a una profunda reflexió), i veig les coses d'una altra manera.

El Barça va jugar el seu primer partit oficial d'aquesta temporada el 17 d'agost (Supercopa d'Espanya contra l'Espanyol). En quatre mesos, 120 dies, ha disputat 29 partits oficials corresponents a 8 competicions diferents. Lliga, Champions, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa, Copa Catalunya (final corresponent a la temporada anterior), Copa del Rei, Mundial de Clubs i Joam Gamper. Un promig d'un partit cada 4,13 dies. 15 partits els ha disputat al CampNou, i 14 fora de casa, a llocs tant dispars com Mónaco, Madrid, Londres, Sofia, Bilbao, La Corunya o Yokohama.

A més, els jugadors internacionals han tingut altres compromissos. Espanya, per exemple, ha disputat quatre partits en aquests quatre mesos: tres oficials (amb desplaçaments a Irlanda del Nord i Suècia) i un amistós.

Això significa que un titular del Barça internacional amb Espanya, com Puyol per exemple, ha tingut 33 compromissos futbolístics en 120 dies: un partit cada 3,6 dies de promig.

I tot això, ho han hagut de jugar desprès d'un estiu de mundial que es va disputar només acabar la temporada anterior, amb pocs dies de descans, i amb una pretemporada deficient en la que va haver poc temps de fer una bona posada a punt per culpa de la gira asiàtica.

No és d'estranyar que, en aquests quatre primers mesos de temporada, les lesions dels futbolistes hagin estat constants. Més de 15 trencaments de lligaments creuats del genoll a la primera divisió espanyola. Tots els equips han patit els efectes de la plaga. Rikjaard ha vist com se li trencaven, un darrera l'altre, jugadors com Eto'o, Messi, Saviola, Edmilson, Zambrotta, Thuram...i això per citar només els afectats per les lesions més greus. Si afegim els que han patit sobrecàrreges, contractures musculars, etc...pràcticament hauriem de citar tota la plantilla.

El ritme d'aquests propers mesos, però, només ha estat un aperitiu comparat amb el què ens espera. Quan retorni el futbol, al Barça li espera jugar la fredolera de 7 partits en 20 dies, entre el 7 i el 27 de gener, només entre Lliga i Copa del Rei. Un promig de partit cada 2,85 dies.

El pobre Rikjaard, veient el brutal calendari que tenia l'equip, va intentar dosificar l'esforç dels jugadors implantant rotacions des de principi de temporada. I va ser criticat per tota mena d'aficionats, periodistes i opinadors. Tot i així es van anar trencant els jugadors. I els que han tingut la sort de no lesionar-se i disputar gairebé tots els partits, com Ronaldinho, han vist premiat el seu esforç amb constants crítiques per no rendir sempre el màxim, tot i que en només quatre mesos hagi batut ja tots els seus registres personals, havent fet 16 gols: dotze gols a la lliga, dos a la Champions, un al Mundial de Clubs, i un al Gamper.

I és que l'exigència dels aficionats és insaciable. Tots volem sempre veure els nostres equips al màxim; guanyant i, a més, jugant bé. És just? És possible aconseguir-ho amb aquests calendaris?
Analitzant a fons el tema, la idea d'estar quinze dies sense futbol gairebé em sembla fantàstica. Donarà temps a que els jugadors descansin, es recuperin de lesions, i que tots els que formem part de l'entorn (aficionats, periodistes, directius...) tinguem temps per agafar la distància necessària que ens permeti reflexionar des d'una certa perspectiva.

Estaría bé que els responsables dels clubs i de les competicions també aprofitessin per a reflexionar. I que arribessin a la conclusió de que no es pot mantenir aquest ritme. Ni tant sols pot fer-ho un equip com el Barça, que té una de les millors plantilles del món. ¿De que serveix jugar tants partits si, per culpa de la sobrecàrrega, el cansament i les lesions els artistes no poden rendir al seu màxim nivell? ¿No ens estarem carregant el circ per culpa de voler-lo exprèmer massa?

Imaginem-nos un teatre que, per voler recaptar el màxim, programes tres sessions diàries. ¿No creieu que els actors acabarien rendint menys i, a la llarga, acabarien carregant-se l'espectacle?

És cert que hi ha lesions imprevisibles. Però també és cert que unes altres són evitables. I que amb un calendari coherent hi haurien menys lesions, els jugadors estarien més en forma, i veuriem, tots, millors espectacles.

Creieu que els aficionats del Getafe estaran realment contents que el Barça els visiti sense Ronaldinho, Deco, Eto'o i Messi? Creieu que els aficionats compraran aquest partit per pay per view igual que si poguessin jugar els quatre cracs?

Jo, per molt culé i futbolero que sigui, preferiria veure al Barça cada set o deu dies, i no cada tres, però veure'l bé. Amb uns jugadors descansats, i un equip realment preparat per rendir al màxim nivell.

Però perquè això sigui possible, el primer seria una seriosa (i traumàtica per alguns) reorganització de totes les competicions, que inclogués una reducció dels equips participants. És preferible amputar per seguir vivint que morir sencer.

Per què no es digui que critico sense proposar, als propers articles seguiré tractant aquest tema, i proposaré com sería, per a mí, una utòpica temporada ideal.

Mentrestant, alegrem-nos de tenir 15 dies sense futbol!!!

Home ric. Pobre home.

Avui és 22 de desembre. Una de les dates més esperades per milions d'espanyolets, que dipositen (dipositem) en el sorteig de la Grossa de Nadal les nostres esperances d'un futur millor. Fins i tot els que no juguem mai a la loteria, ni fem travesses, ni apostem per internet, ni anem als bingos...fins i tots aquests ens gastem uns quants calerons cada any en participacions per al sorteig de Nadal. ¿Com no hem de jugar? Les possibilitats que la deesa fortuna truqui a la nostra porta són escassíssimes però...i si toca? ¿quina cara fariem si toca a la feina i nosaltres som els únics que no portem boleto? És esgarrifòs imaginar-ho...

Era ben d'horeta quan ens hem assebentat que, efectivament, no ens ha tocat. Com deiem els culés a l'época Gaspart: "aquest any tampoc". Qué hi farem! Tampoc ens deprimirem per això. Almenys, ens consolem pensant, haurà tocat a algú que ho necessiti de veritat i que, gràcies a la sort que ens ha estat esquiva, alleugerirà una miqueta les seves penes i passaran el millor nadal de les seves vides. I ens alegrem per ells, sí senyor.

De tant en tant, però, ens assebentem de la fortuna l'ha tingut algú, que estant ja forrat de pasta, considerem no mereix la porció de sort que, diuen, reparteix Déu. Què cabrón. Aquest sí que em fa ràbia! Així és com Déu reparteix la sort? És curiós que la major taxa d'ateisme es registri cada any a tres dies de Nadal.

Avui ha estat el cas. Perquè entre els milions de persones a qui els podia tocar la grossa, va i li toca a José María Del Nido. Sí, sí. Com ho sentiu. José María Del Nido, el president del Sevilla, és un dels envejadíssims posseïdors d'un décim del número 20.297, l'agraciat amb la Grossa d'enguany. 300.000 euros que s'emporta el tio. 50 quilets de les antigues pessetes. Amb perdó però: qué cabrón.

Ara sí que Del Nido es deu considerar definitivament un dels homes de l'any. Ara sí que deu estar inflat del tot, considerant-se a sí mateix com un dels triomfadors del 2006. L'espanyol de l'any. Perquè, tot i la seva enorme prepotència, segur que ni ell mateix somniava que aquest 2006 ocuparia tantes planes de diaris (per causes positives).

El seu Sevilla que, just sigui dir-ho, ha sabut construir molt bé, ha guanyat la Copa de la UEFA. Ha guanyat la Supercopa d'Europa, on li va fotre tres al campió de la Champions. És considerat el millor equip del món segons la classificació de la Fundació Internacional d'Estadística. I acaba l'any com a líder en solitari de la lliga espanyola, i amb el bon sabor d'haver-li fotut quatre al Depor de Joaquín Caparrós, l'ex-entrenador justament del Sevilla, que ahir va declarar, per a major glòria de Del Nido, que "este Sevilla huele a campeón". I per si fora poc, la glòria sevillista es combina amb la gran crisi del Betis, a 24 punts dels blancs, en lloc de descens, i sense entrenador.

Què més podria demanar Del Nido? Que li toqués la Grossa, potser? Doncs li ha tocat! De manera que aquest multimilionari, un dels "señoritos andaluces" més adinerats del moment, és avui més ric que ahir.

Ara només faltaria que, a més d'éxits esportius i calers, Del Nido tingués una mica més de sort en la seva vida professional. Perquè l'advocat Del Nido segueix tenint a la pressó al seu defensat Julián Muñoz (ex-alcalde de Marbella, novio de la Pantoja, ja sabeu) . I la cosa no és que pinti massa bé. Ni per Cachuli ni per molts altres amics de Del Nido, igualment imputats per la trama de corrupció que assola la Costa del Sol-Costa del Golf. El mateix Del Nido, sabeu?, està personalment imputat per diverses causes. Un jutge va admetre a tràmit una denuncia del Partit Andalucista segons la qual una empresa propietat de la seva familia va rebre prop de 7 milions d'euros procedents de l'Ajuntament de Marbella i d'altres societats municipals, per 528 factures d'obres "suposadament realitzades" per al consistorio. Lleig, oi?

Fins i tot he sentit al Tomate (fent zàpping, és clar) que es rumoreja al gener hi haurà una nova batuda de detinguts per l'Operación Malaya. Podria ser Del Nido sol·licitat pel jutge?

Tot i així, no sé si a Del Nido aquests problemes li treuen la són. Tenir als seus defensats a la pressó? Ser sospitós d'enriquiment il·lícit? Ser assenyalat com un dels beneficiats de la corrupció marbellí? No crec que això li tregui la són. Se la treuria a una persona íntegra, digna, amb ética, amb principis, amb elegància. I no sé si Del Nido deu conèixer massa aquests conceptes.

Perquè jo crec que una persona amb una certa elegància no es permetria fer segons qué i dir segons qué. Per exemple, no diria que Rikjaard seria l'entrenador perfecte del Sevilla B. O que Ronaldinho seria suplent al Sevilla. Unes declaracions amb les que aquest aprenent de Berlusconi va demostrar la seva alçada. Perquè hi algo pitjor que no saber perdre: no saber guanyar. Com va dir no se quin pensador, l'éxit no canvia les persones, només les desenmascara. I Del Nido es desenmascara sol cada cop que parla.

El futbol té aquestes coses. Possibilita que un pobre home carregat de calers pugui arribar al més alt. És el cas de Del Nido. Un home ric, avui una mica més ric, que no té res més que diners. Per això és un pobre home.

Esperant a Eto'o

Ha estat com un mal dia a l'oficina. Ho intentes, t'esforces, et concentres...però no et surt res, tot se posa en contra, et creixen els nans, no trobes la inspiració...i te n'adones que avui no és el teu dia. Acabes pensant que necessites parar, descansar i desconnectar, per tornar un altra dia més frec i tornar-ho a intentar.

El Barça ho ha intentat. Ha demostrat tenir ganes d'agradar a l'afició, de guanyar, de demostrar que és capaç de superar la derrota del Mundial de Clubs. Ha demostrat tenir ganes. Però ha demostrat que no està en bon moment. Que està físicament cansat. Que nota les absències. Perquè ha volgut però no ha pogut. No li ha sortit gairebé res. I ha acabat empatant a un al Camp Nou davant l'Atletico de Madrid, la bèstia negra de l'era Rikjaard, que s'ha tornat a endur dos valiosos punts del Camp Nou.

No és fàcil jugar contra l'Atlético. Un equip històric, etern aspirant a tot, forjat de grans jugadors que gairebé sempre rendeixen per sota de les seves possibilitats, però que es creixen en els grans partits. Especialment contra el Barça. Avui, no ha fet res de l'altre món, però ha sapigut jugar les seves cartes. Ben situat al camp, ha defensat bé, ha neutralitzat els punts claus del Barça, i ha aprofitat a la contra la seva oportunitat.

A la primera part el Barça ha tingut fins a un 70% de posessió de pilota i s'han creat ocasions. Però no s'han sabut aprofitar. Ha faltat gol. Només Ronaldinho, en l'excel·lent execució d'una falta, ha sabut trencar la teranyina blanc-i-vermella. Ja porta dotze gols a la lliga. Tot i no estar al seu millor nivell, ha tornat a donar un puntet.

A la segona part, i especialment després del gol de l'Atlético (és preocupant l'elevat nombre de gols que ens fan a la contra), el Barça ha mostrat les seves carències. Moltes ganes però poques idees. Molta possessió però poques ocasions. I molta carència física. Era una nit freda i semblava que ningú tenia idees. I quan les teniem, no hi havia davanter centre que les ressolgués.

Guddjohnsen, en el pitjor partit que ha fet com a blaugrana, ha estat substituit a falta de més de vint minuts. És curiós que l'islandés és qui menys s'hagi sabut aclimatar a la gelida nit. El seu substitut, però, no ha millorat res. Perquè sorprenentment Rikjaard no ha escollit Saviola en una nit que semblava dissenyada pel pibito. Ha sortit Ezquerro, que ha tornat a gaudir de vint minutets per tornar a demostrar que no és jugador per al Barça. Per molt simpàtic, treballador i disciplinat que sigui, és una llàstima que la seva plaça no estigui ocupada per un jove del planter que podria disposar d'oportunitats per anar-se fomant i, a part de cobrar bastant menys, segurament no ho faria pitjor.

El Barça ha ensopegat. Ha perdut dos punts al Camp Nou, i ha tornat a deixar la sensació d'estar lluny del seu millor nivell. I compte amb el proper repte. El 7 de gener ens espera el Getafe de Schuster, al que haurem d'enfrontar-nos sense Deco ni Ronaldinho, sancionats amb targetes. Tots dos estaven apercebuts, i tots dos han estat amonestats. Avui no hem estat llestos ni amb això.

Encara queda molta competició, però ara ja trobo molt a faltar els absents. Ara ja sí, urgeix que Eto'o es recuperi lo abans possible per tornar-li a donar un tomb a aquest equip. Jo ja faig el compte enrera esperant al camerunés.

PD: El Barça de bàsquet ha guanyat d'un punt a la pista del Benetton de Treviso, i segueix una bona línia a la Eurolliga. Algú entèn alguna cosa?

Vergonya

La passada matinada centenars d'aficionats del Recreativo de Huelva es dirigien a Madrid per veure com el seu Recre, per primer cop en molts anys, jugava al Santiago Bernabeu. Un terrible accident de trànsit ha segat de cop la il·lusió. Un dels busos on viatjaven els aficionats han patit un terrible accident amb resultat de 4 aficionats morts i 35 ferits, 14 d'ells greus.

Una terrible commoció ha sacsejat Huelva, Andalusia, i l'Espanya futbolística sencera. Tothom es pot imaginar-se, més o menys, l'impacte que causa una notícia així. Però només els qui hem patit de prop la tràgica, inesperada, traumàtica i repentina mort d'un ésser estimat per culpa d'un puto accident de trànsit sabem realment l'immens, profund, trencador, desgarrador dolor que causa, en un mateix, i en tots els que t'envolten.

Són situacions que canvien la visió de la vida. No és un tòpic. Relativitzes les coses. Te n'adones realment el QUÈ val i el què no val la pena. I te n'adones QUI val la pena i qui no val la pena. Reconeixes lo autèntic i lo superflu. Distingeixes lo substancial de lo accessori. I poses cada cosa al seu lloc.

Jo vaig donar les gràcies al futbol per les distraccions que em va donar. Pels mals pensaments que em va treure del cap. Perquè em va fer somriure en moments en què només tens ganes de plorar. Però, en el fons, saps perfectament que tot és fals. Què el futbol no és la vida. No és el més important. Ni lo segon més important. Ni lo tercer. Ni lo cinquanté més important. Que només és una bonica distracció que ens inventat per sobreportar la quotidianitat. Que és una distracció de la vida. Un circ. Però que no és la vida.

Avui, havent conegut la tràgica mort de quatre aficionats, i amb 35 ingressats a l'Hospital, els jugadors del Recreativo no volien disputar el seu partit al Bernabeu. A pesar de la il·lusió que els feia el partit fa només 48 hores, aquest matí no tenien forces. No tenien forces els jugadors, ni els aficionats, ni els directius del Recre. En una ciutat tant petita com Huelva, de 140.000 habitants que gairebé cabrien tots al Camp Nou, una notícia aíxí és com un terratrèmol.

Evidentment, el Real Madrid, en un gest que l'honra, s'ha posat a disposició del club andalús, i s'ha mostrat partidari de no disputar el partit. La Lliga de Futbol Professional, com és lògic, ha dit que cap problema: que estava d'acord en què se suspengués el partit. Hi havia suficients dates com perquè és jugués d'aquí a unes setmanes.

Incomprensiblement, un parell de fills de putes de la Federación Española de Futbol han decidit que el partit s'havia de jugar. A pesar dels 4 morts, dels 35 ferits ingressats a un hospital, i de que tant el Recreativo com el Real Madrid i la Lliga de Futbol Professional s'havien posat d'acord en suspendre...a pesar de tot, un parell de fills de putes de la FEF, amb el president Angel María Villar al capdavant, han decidit que el partit es jugava. Que s'havia de jugar, literalment, "por el bien del futbol".

Feia temps que el futbol no em causava tanta indignació. Ni un penal no assenyalat. Ni un títol no guanyat. Ni un gol fallat. Ni un títol individual mal atorgat...¿com es pot decidir, en una situació com aquesta, que un partit s'ha de jugar, "por el bien del futbol"? I el bé de les famílies de morts i ferits? I el bé dels sentiments dels aficionats? I el bé de la dignitat humana? Tant inhumà s'ha tornat el circ del futbol?

La tristor, vergonya i indignació s'ha tornat al cap d'unes hores en decepció. Perquè no s'han negat a jugar els directius del Recre? Perquè no s'han negat a jugar els jugadors? Tant se val el que digués la Federació!!! Tant se val l'amenaça de sancions!!! Quatre persones han mort perquè estaven passant-se tota la nit a la carretera quan t'estaven venint a animar!!! Han mort amb la bufanda del Recre al coll!!! Què importa una sancíó!!! Quan estareu disposats a fer vaga? Quan el club us degui dues pagues? Perquè no han anat tots els clubs a la vaga? Tant inhumà és el futbol? Tant inhumana s'està tornant la societat?

El de menys del què avui ha passat ha estat el 0-3 que hi ha hagut al partit. Em nego a comentar el resultat. En aquestes circumstàncies, què importa? D'altra banda, no ens enganyem. Amb aquestes circunstàncies, uns jugadors adolorits obligats a jugar han guanyat 0-3 al Bernabeu com haurien guanyat 0-3 al Camp Nou o a Stamford Bridge. La força que dona la barreja de dolor i sentiment d' injustícia és insuperable. Força momentània. Perquè ara mateix, acabat el circ del partit, segur que els jugadors, directius i aficionats del Recreativo de Huelva ja han tornat a la realitat.

Recordaran la històrica golejada d'avui tota la vida. Però segur que la recordaran com la golejada del partit que mai s'hauria hagut de jugar.

Ni puta idea

Ja fa uns dies vaig reflexionar sobre la poca importància que per mí tenen els premis individuals en un esport col·lectiu com és el futbol. I especialment, si els premis els donen mitjans de comunicació com L'Equipe, Tuttosport, World Soccer o Onze, que no revelen el nom i cognoms del jurat que vota, de manera que sempre tinc la sospita que els interessos dels mitjans poden més que el suposat gust individual de cada periodista.

Avui, però, no puc estar-me de comentar la ressolució del Premi FIFA World Player al millor futbolista del 2006. Perquè aquest premi sí sabem qui el vota. L'atorga la FIFA després de les votacions dels seleccionadors i els capitans de totes les seleccions nacionals del món. De les seleccions nacionals reconegudes per la FIFA, és clar.

Ahir 17 de desembre, el mateix dia que el Barça va perdre el Mundial de Clubs, vam saber que avui es proclamarà oficialment que el FIFA World Player 2006 ha estat concedit a Fabio Cannavaro. El defensa central italià del Real Madrid ha sumat 498 vots, i serà proclamat millor futbolista del món de l'any. El segon més votat, amb 454, ha estat l'exfutbolista Zinedine Zidane: aquell que va abandonar el futbol expulsat per una terrible agressió. Tercer ha estat Ronaldinho, amb 380 vots. Thierry Henry, quart, amb 317. I finalment, cinqué, Samuel Eto'o amb 300 punts.

Tinc entès que el FIFA World Player premia el rendiment d'un jugador al llarg de tot l'any. No premia el seu rendiment puntual en un mundial (per a això ja existeix el premi específic de "millor jugador del mundial" que concedeix la mateixa FIFA) . Es tracta de valorar un jugador al llarg de tot l'any, valorant les seves aportacions al llarg de 12 mesos. Per això m'extranya molt, moltíssim, que Cannavaro hagi estat considerat el millor del 2006.

Fa anys que hi ha una corrent crítica que afirma que sempre es donen aquests premis als davanters, i mai es premia la feina de defenses o porters. Amb aquest tipues de crítiques només estic d'acord a mitges. És cert que defenses com Paolo Maldini, Franco Baresi, Laurent Blanc, Ronald Koeman, Fernando Hierro, Liliam Thuram o Rafael Márquez han constribuit molt als éxits dels seus equips o seleccions, i potser no han estat individualment reconeguts amb la mateixa justícia amb què s'ha reconegut a companys dels seus equips. És cert que Maldini o Baresi eren boníssims, i que van contribuir decisivament a fer gran al Milan dels 80-90. Però també és cert que, posats a premiar a algú individualment, em quedo amb Van Basten.

Aquest any, però, sembla que tothom s'ha posat d'acord en fer justícia amb els defenses. I, amb el pretext del suposat gran mundial que va fer, Cannavaro no només s'ha endut el segon premi al millor jugador del mundial, sinó que també s'ha endut la pilota d'or i el FIFA World Player.

I em sembla una errada. No només em sembla un mal any per fer justícia amb els defenses, sinó que penso que, posats a fer justícia amb Maldini, Baresi, Koeman, Hierro, Thuram, Puyol... i tants i tants altres defenses brillants, Cannavaro no és la millor elecció. Quina diferència amb els abans esmentats!

Cannavaro, aquest noi que fa uns anys es va deixar gravar injectant-se substàncies al braç per millorar el rendiment abans de la final de la Copa de la UEFA (http://www.youtube.com/watch?v=RTqk2Bt9H_M), mai m'ha semblat un defensa extraordinari. Ni quan estava al Parma, ni quan estava a l'Inter, ni quan va militar a la Juve em va semblar que fos un central equiparable a cap dels grans centrals abans esmentats. Aquest estiu,però, va fer un bon mundial. Sí, és cert. Va ser el central de la millor defensa del mundial i, per tant, un dels artífexs de que el Mundial se l'endugué la selecció que menys futbol va fer. La més racana futbolísticament parlant. La que menys va contribuir a que tots ens ho passessim bé.

I va fer un gran mundial perquè, tot i que tècnicament està molt però que molt luny de defenses com Baresi, tot i que no té la classe de Maldini o Blanc, tot i que no té sortida de pilota com Márquez, tot i que no té gol com Hierro o Koeman, ni la personalitat de Thuram, ni tant sols la garra de Puyol, va tenir la sort de ser el capità de la selecció guanyadora del mundial. Una selecció que, tothom va estar d'acord, va guanyar el mundial gràcies a la seva defensa. La defensa més poblada del mundial, i en la que Cannavaro va jugar ben però que ben arropat, amb una triple xarxa defensiva protectora: Buffon al darrera, Zambrotta, Zaccardo, Materazzi, i Grosso a la seva línia defensiva, i Gatusso, Perrotta, De Rossi i Pirlo per davant...

La veritat és que ja em va sorprendre, en el seu moment, l'aparent unanimitat general que assenyalava Cannavaro com el millor del mundial. Perquè la defensa d'Itàlia va destacar per la duressa, la cohesió i la fortalessa del seu conjunt, no per la brillantor individual de cap jugador en concret. I a la final del mundial, per exemple, posats a destacar a un defensa italià, abans destacaría a Materazzi: va fer el gol d'Itàlia en una rematada de cap, va anul·lar a Thierry Henry, va provocar l'expulsió de Zidane, i per si tot això fos poc, va tenir les agalles de xutar un dels penals en la tanda definitiva, i va fer gol!. Com van fer Pirlo, De Rossi, Del Piero i Grosso. A aquella tanda on no xuten els especialistes sinó els que tenen més caràcter i autoconfiança, no vaig veure Cannavaro enlloc. Però bueno, tot i així, ell va ser qui va recollir la copa, qui va sortir a totes les portades de tots els diaris del món, i a qui se li va donar la pilota de plata del mundial. La d'or, a Zidane, tot i la seva agressió a Materazzi, en un altre acte poc coherent amb el fair-play que pregona la FIFA.

A banda del bon Mundial, però, què ha fet Cannavaro aquest any com per a merèixer tantes distincions?

De gener a juny va jugar amb la Juventus, amb la que va obtenir aquests magnífics resultats. Va perdre la supercopa d'Italia amb l'Inter de Milà. No va poder arribar a la final de la Copa italiana, que van disputar Inter de Milan i Roma. A la Champions, el màxim que va aconseguir va ser que la seva Juve arribés a quarts de final, on va ser eliminada per l'Arsenal de Thierry Henry i companyia. La única bona notícia que Cannavaro va compartir amb els aficionats turinesos va ser la lliga italiana...Quin mérit. Dies després la justícia italiana va demostrar que el títol era fraudulent perquè la Juve portava dos anys comprant partits!!! Avui la juve i els ex-companys de Cannavaro autènticament compromesos amb el club purguen els seus pecats a segona divisió mentre Fabio viu els seus millors dies de glòria.

Perquè a l'agost, i desprès del mundial de l'antifutbol del què Cannavaro va ser proclamat rei, el brau defensa italià va abandonar la castigada Juve. Lluny de quedar-se al club turinés com van fer Buffon, Del Piero, Nedved, Trezeguet o Camoranesi, Cannavaro va abandonar el vaixell que s'enfonsava en busca dels diners i la suposada glòria que li oferia el nou Real Madrid del seu protector Fabio Capello.

Els quatre mesos que porta a Madrid els ha passat amb més pena de glòria. Tot i l'orgull amb què els mitjans madrilenys parlen del "seu" pilota d'or, els propis periodistes de la capital reconeixen que encara no han vist al Cannavaro del mundial. Han vist un Cannavaro gris que no ha pogut contibuir a millorar a un Madrid que, tercer a la lliga, segon a la lligueta de la Champions, segueix a l'ombra del Barça. Ahir mateix, en una ironía del destí, va ser expulsat en la seva primera visita a Barcelona, per dues estúpides targetes grogues impròpies d'un defensa experimentat.

I a pesar de tot, Cannavaro ha estat doblement anomenat millor jugador del món de tot l'any 2006. ¿Es que el què ha fet Cannavaro és millor que el què han fet Puyol, Márquez, Deco, Messi, Ronaldinho o Eto'o aquest any? ¿o millor fins i tot del què han fet Henry, Cesc, Lampard, Drogba, Terry, Gattusso o Kaká?

¿De veritat ha estat Cannavaro el futbolista més brillant del món el 2oo6?

Doncs sembla que sí: els capitans i els seleccionadors de totes les seleccions mundials, i els periodistes més prestigiosos del món s'han posat d'acord. Definitivament, jo no tinc ni idea de futbol. Ni puta idea.

Una nova lliçò

Probablement si demà es tornés a jugar la final, la guanyaria el Barça. Probablement guanyariem 9 de cada 10 partits que juguessim contra l'Internacional de Porto Alegre. Probablement. Però és el que tenen les finals. Només et donen una oportunitat. O l'aprofites o no. I el Barça no l'ha aprofitat. L'Internacional de Porto Alegre, sí. I per això el club brasiler és el Campió del Món de clubs, i el Barça no.

Un a zero. Adeu al Mundialet, adéu a la triple corona, adéu a poder reivindicar que som el millor club del món. Adéu. Amb un immens cabreig, adéu.

Cabreig, perquè aquest partit no es podia perdre. No s'hauria d'haver perdut. El Barça és immensament superior al Inter de Porto Alegre. No ho ha demostrat, però ho és. I si el Barça hagués jugat com pot fer-ho, ara seriem campions. Però no. El Barça ha jugat al tran tran, sense intensitat. Confiant que en qualsevol moment una genialitat ens posaria per davant i que era qüestió de temps que arribés el gol. És el que té creure't superior. Que surts confiat, i te la foten.

El Barça ha jugat lent, sense intensitat, sense ulls de tigre, amb les linies molt separades, amb possessió de la pilota però amb circulació lenta, sense jugar al primer toc, i sense profunditat. Sense crear ocasions de perill. Sense xutar a porta. Només m'ha semblat que Deco estava més o menys a l'alçada. La resta no han sabut superar uns adversaris molt inferiors tècnicament, però que han sabut neutralitzar el suposat millor equip del món amb una bona col·locació tàctica, una fèrria i dura defensa, un sacrifici constant, amb ajudes defensives, amb joc associatiu. Un equip voluntariòs que s'ha crescut a mida que anaven passant els minuts i que, a vuit del final, ha sapigut aprofitar la seva ocasió. Màxima efectivitat. Efectivitat de campió. Resultat merescut. Aquest Barça no ha fet prou per endur-se el títol. Ha estat lluny del seu nivel. No s'ha guanyat la victòria.

¿Quan aprendrem que els partits no es guanyen amb la samarreta? El Barça, que ja ha perdut diversos partits aquesta temporada per culpa del virus de l'éxit, per creure's superior, ha tornat a perdre davant un equip inferior que, tot i ser-ho, ha jugat amb molta més intensitat, concentració i humilitat que l'equip culé.

Li vam fotre quatre a l'Amèrica (l'equip que no ha sabut guanyar ni als egipcis de l'Al-Alhy en el partit pel tercer lloc) amb onze passis de tacó, i ja ens vam creure que avui guanyariem sense baixar de l'autobus. Tots. Ens ho vam creure casi tots. Els jugadors, els directius, els mitjans de comunicació i els aficionats. Només he vist a una persona, Rikjaard, mantenir una mica la prudència. La resta, tots hem pecat d'euforia. Ahir, el dia abans de jugar tota una final del mundial de clubs, tots els diaris catalans dedicaven la portada al Liverpool. ¿És que avui jugavem contra el Liverpool? A mí no em va donar la gana parlar ahir del Liverpool en aquest blog, perquè penso que cada cosa té el seu moment. Però no, la resta de mitjans, tots parlant del Liverpool, perquè clar, ¿L'Internacional de Porto Alegre? ¿Qui és l'Internacional de Porto Alegre? Avui tenim la resposta: el campió del món de clubs.

Porto Alegre no només podrà pressumir de ser la ciutat on va nèixer el millor jugador del món (Ronaldo de Assis Moreira, el 21 de març de 1980), sinó que podrà dir, amb justícia, que té el millor equip del món. Com demostrem que no tenen raó?

Probablement molts s'han adonat de la realitat de la situació quan han vist la cerimònia d'entrega de la copa als jugadors brasilers. Quant ens hauria agradat veure al Barça en aquell podi! La pregunta és ¿quants anys hauran de passar per veure-ho? Quantes lliçons n'haurem d'aprendre?