Dóna que pensar

S'ha acabat l'el·liminatòria de vuitens de final de la Champions League. I els vuit supervivents són el Chelsea, Liverpool, Manchester United, Bayern, PSV, Milan, Roma i Valencia. Tres anglesos, dos italians, un alemany, un holandés i un espanyol.

Està clar que la Champions ens donarà emoció fins al final.

Però és per mí més significatiu veure els què tant prematurament han quedat eliminats. El campió de l'any passar FC Barcelona, el sots-campió Arsenal, el líder de la lliga italiana Inter de Milá, el supercampió francés i semifinalista de l'any passat Olimpique de Lió. Han caigut en front d'equips com el Liverpool, el PSV, el Valencia i la Roma. També ha estat eliminats l'Oporto, el Real Madrid i el Lille, a més del Celtic.

El futbol directe i físic supera el futbol elaboratiu i de talent. Només en un enfrontament (Milan-Celtic) la proposta del talent, el toc i el control de la pilota ha superat la proposta del físic, el contracop, el futbol directe. I ho ha fet patint fins al final: gol de Kaká, que al minut 93 (o 183, segons es miri) ha marcat l'únic gol de tota l'el·liminatòria (0-0 i 1-0).

A diferència de l'any passat, en què els semifinalistes van ser Barça, Milan, Arsenal i Olimpique de Lió, a la Champions d'enguany sobreviuen els més forts, no els que tenen millors jugadors ni els que fan el futbol més estètic o ofensiu.

En aquesta temporada post-mundial, en la que totes les grans figures semblen estar de baixa forma, els resultats d'aquesta Champions donen que pensar.

Està clar que la Champions ens donarà emoció fins al final. Però ja no podrem gaudir dels què fa pocs mesos consideravem els millors jugadors del món. No hi serà Ronaldinho, però tampoc Henry. Ni Cannavaro.

Tampoc no hi seran Juninho, ni Eto'o ni Ibrahimovic. Ni Xavi, Cesc, Adriano, Figo, Quaresma, Messi, Anderson, Guti, Deco, Robinho, Gago...

El físic i la tàctica han pogut amb el talent. Les flors de Cristianos Ronaldos i Kakás es queden soles en un bosc d'Albeldas, Gerrards, Van Bommels, i Makeleles.

Dóna que pensar.

Adéu

Amb ràbia, amb impotència, adéu Europa. Liverpool-0, Barça 1. Mai una victòria tant prestigiosa podia ser tant dolorosa. Una victòria a Anfield, davant la millor afició del món (sí, la millor afició del món), i superant als Reds, l'equip de les cinc Copes d'Europa, a casa seva. Una victòria patida, aconseguida a base de casta, de fé, d'entrega, de patiment, i de sort. Sí, també de sort, perquè hem guanyat però ens podiem haver endut cinc. Gran Víctor Valdés. Però Gran, Gran. Ens queda l'honor. Hem guanyat a Anfield. Hem guanyat després de demostrar-li a Europa que el Barça no es rendeix. I que és capaç de sortir a Anfield amb un 3-4-3. I guanyar. I hem guanyat. Però hem perdut. L'el·liminatòria. Atenes. El somni d'una nova Champions. De fet no hem perdut avui. Vam perdre a l'anada. I Anfield no és Saragossa. Gràcies a tots per l'esforç. Per sortir a totes. Per no perdre l'estil. Pel salt d'alegria que m'ha fet donat Guddy. L'anàlisi fred i racional del què ha passat, un altre dia. Avui, Gràcies. I Adéu.

Foto: Marca.com.

Una oportunitat perduda...

Ja sé que el què importa aquesta setmana és el que passi dimarts. Qualsevol culé hauria firmat perdre a Sevilla a canvi de guanyar i superar eliminatòria de la Champions a Liverpool.

Però una cosa no treu l'altre. El partit de dimarts és el de dimarts, i el d'ahir era el d'ahir. I així ho va entendre Rijkaard, que va treure una alineació per guanyar a Sevilla. Crec que Rijkaard va entendre que la millor manera d'encarar el partit d'Anfield era guanyar ahir a Sevilla. No reservar els jugadors pensant en Anfield, sinó sortir al Pizjuan amb un equip titular, i amb un plantejament i una actitut similar a la de Saragossa. A guanyar.

I em vaig alegrar que Rijkaard ho veies així. Un equip com el Barça ha de sortir a guanyar sempre. I una victòria al camp del Sevilla hauria sigut la millor manera que continuar enfortint psicològicament al grup, i atemorir als pupils de Rafa Benítez. I de pas, posar terra pel mig davant el principal en la lluita per la Lliga.

Guanyar a Sevilla, i distanciar-nos cinc punts dels de Juande Ramos, hauria sigut un cop a la Lliga, a més d'una excel·lent injecció de confiança cara a Anfield.

Així es va encarar el partit. Amb equip titular, nova innovació tàctica (ara sembla que Rijkaard és capaç de trobar totes les variants del món, i ho celebro!), i actitut guanyadora. La primera mitja hora, com a Saragossa, va tornar a ser molt bona. I ens vam trobar al minut 27 en una situació excel·lent: 0-1, expulsió d'un jugador del Saragossa, i penal a favor. Tot de cara per sentenciar la Lliga. Però Ronaldinho va fallar el penal. I a partir d'aquí el partit va canviar.

L'errada del penal va ser un cop per al Barça, i un revulsiu per als locals, que (com va succeir a Saragossa fa tres dies) es van esperonar en veure's amb un jugador menys. (Per favor, que a Anfield no expulsin a ningú del Liverpool!!!). A més, amb el pas dels minuts es va disipar l'efecte sorpresa de la innovació tàctica de Rijkaard. Es més: es va tornar en contra. Gio i Zambrotta van acabar jugant de laterals, per lo que l'inicial 3-4-3 es va convertir en realitat en un 5-2-3, en el què Xavi i Iniesta es van trobar massa sols al pobladíssim migcamp local.

A la segona part, i mentre el Barça jugava amb superioritat numèrica, va tornar a cometre l'errada de confiar massa que controlar la pilota seria suficient perquè el gol acabaria arribant.

Però el gol no va arribar perquè el Sevilla és un excel·lent equip defensant. De fet, ha crescut com a equip, ha guanyat una Copa de la UEFA, una Supercopa d'Europa, i lidera la lliga gràcies a una proposta futbolística basada en una excel·lent defensa i un letal contracop.

El Barça, per tant, va caure en la trampa. En la trampa de no veure que, tot i jugar amb un menys, a mida que avançava el partit, aquest es posava cada cop més de cara a la manera com el Sevilla s'ha fet gran.

I així va ser. El Barça no va saber superar l'extraodinària teranyina d'un Sevilla que va fer allò que sap exactament fer. Defensar-se bé i matar al contracop.

Tampoc no hem de magnificar la derrota a Sevilla. Perdre al Pizjuan entra dins del previsible. I si el Barça ha perdut el liderat no és per la derrota d'ahir, sinó pels pels resultats que, des de fa dos mesos, està aconseguint fora de casa: empats i derrotes que sí que no entraven dins de lo previsible.

Lo d'ahir és una oportunitat perduda. Però només això. Una bona oportunitat, però no la última. A la Lliga n'hi hauran més.

El que importa de veritat és l'oportunitat que tindrem dimarts a Anfield. Perquè d'aquestes sí que no n'hi hauran més.

PD1: Cada vegada m'agrada més Daniel Alves. Quin lateral. És el Roberto Carlos de fa deu anys. Té caràcter, garra, actitut guanyadora, talent i gol. Crec que triomfaria al Camp Nou, però el Sevilla demanarà molta pasta per ell.

Foto: Marca.com