Terroristes al futbol

La lliga italiana de futbol, recentment distingida per la Federación Internacional d'Història i Estadística com la millor lliga del món, ha estat suspesa. Suspesa de manera indefinida i sense que sapiguem quan es rependrà. El motiu: un altre escàndol. O més que un escàndol, una desgràcia. Perquè aquest cop no es tracta d'un assumpte de dopatge, ni de compra-venda de partits, ni de suborns arbitrals, ni d'adulteració de competicions...que són els escàndols que darrerament han acompanyat a la considerada "millor lliga del món".

Aquest cop la desgràcia és una brutal batalla campal dins i fora d'un camp de futbol, a Sicília. Una batalla campal entre els seguidors de dos clubs (el Catania i el Palermo) i la policía local, que va posar la Sicília en estat de lloc. La desgràcia és que va morir un policía, víctima d'una anomenada "carta bomba". Es veu que algun dels "aficionats" va anar al partit amb una bomba. A animar el seu equip, potser?

El tema s'ha convertit en un assumpte d'estat a Itàlia, on el govern de Romano Prodi ha agafat el toro per les banyes. Perquè Prodi, un polític respectat per tothom a Europa excepte per la cavernícola dreta que lidera Berlusconi, sap dues coses:

1. Que estem davant una situació molt greu que podia haver generat un autèntic drama social. Veient les brutals imatges de la TV, l'anècdota (tràgica anècdota) és que "nomès" hagi mort una persona. Va morir una persona, però en podien haver mort 39 com a Heysel, 96 com a Hillsborough, o 340 com a l'Estadi Lenin de Moscou l'any 1982.

2. Que, lamentablement, no es tracta d'un cas aillat a Itàlia.

Veient les imatges del cas m'ha vingut al cap el què vam viure la Patidora i jo fa dos estius a Itàlia. Vam recòrrer mitja bota, fent parada i fonda a les principals ciutats d'Itàlia. A tot arreu vaig tenir la sensació que allà el futbol es viu de manera més radical que aquí, encara que sembli difícil de creure. A Gènova vam tenir la constatació. El mateix dia que vam arribar a la ciutat on es diu que va nèixer Colom, un jutge italià va dictar sentència per un cas "d'apanyo" de partits en el que hi havia implicats el Venècia i el Gènova. El jutge va dictaminar el descens dels dos equips a segona divisió. Potser recordeu el cas, tot i que aquí va tenir una repercussió escassa.

El cas és que, des del mateix moment en què es va dictar sentència, van aparèixer a tots els balcons i finestres de Gènova banderes del Gènova i de la Sampdoria. Els aficionats del Gènova les penjaven en senyal de dol, de sol·licitut de justícia, i de reivindicar l'amor al seu club. Els aficionats de la Sampdoria celebraven la desgràcia del seu veí com si haguessin guanyat la Copa d'Europa.

La tensió era evident a la ciutat. Cadascun dels tres dies que vam romandre a Gènova va haver manifestacions dels aficionats del Gènova en què es van cremar contenidors i banderes rivals, es van bolcar cotxes, es van trencar aparadors, i van haver autèntiques batalles campals amb la policía. Autèntica kale borroka a la genovesa.

Vaig pensar, no sé si amb encert, que potser el problema és que a Itàlia, qui és terrorista es posa la samarreta d'un equip de futbol.

A l'hora de les manis, la Patidora i jo estavem a altres llocs. Per sort, els radicals no visiten museus. A la nit podiem sortir a sopar tranquilament: de la batalla només quedaven les patrulles de neteja recollint els desperdicis.

A Gènova no hi va haver cap mort. Per això aquell episodi no va obrir telenotícies a la resta d'Europa com ha passat avui. Però no perquè no morís ningú aquells fets van ser menys greus. De vegades dos fets poden ser igual de greus, i només es diferencien pel nombre de morts. Però en aquests casos, que mori una persona, cinc o vint-i-cinc és només una qüestió de X (diga-li sort, diga-li com vulguis).

El què s'ha d'evitar és que aquests fets succeeixin. I a Itàlia saben que aquests fets es succeeixen amb massa freqüència, encara que aquí, de vegades, no ens enterem.

L'episodi deixa molts dubtes. Alguns són nous. Com afectarà això al futbol italià? L'aturada de la lliga és una aturada real o només estètica? S'aturarà de veritat tot el futbol? Què passaria si d'aquí a un mes el futbol segueix aturat: no es disputaran els partits de Champions i UEFA? Retirarà Itàlia la seva candidatura a organitzar l'Eurocopa del 2012, que es decideix aquest abril?

Altres dubtes són més antics. Aquests problemes només passen a Itàlia? o podrien passar aquí? És un problema europeu? Perquè això no passa mai a l'esport dels Estats Units? Aquests problemes són provocats pel futbol? O són problemes socials que es manifesten al futbol, per la quantitat de gent que aglutina? Si és una qüestió social: fa prou el futbol per evitar-los? o fomenta i potencia aquests problemes?

Actuem correctament els aficionats, els periodistes, els mitjans de comunicació, els tècnics, els jugadors...?

¿Perquè, un cop més, davant un cas així, els mitjans de comunicació esportius han tractat el tema amb breus i notes a peu de portada, mentre als mitjans de comunicació d'informació general el tema ha omplert portades i ha obert telenotícies? ¿És que els periodistes esportius no s'adonen de la magnitut de la tragèdia? ¿O s'adonen i miren de restar-li importància? Potser pesnen que es una qüestió no esportiva? O que es tracta d'un afer exclusivament italià que no té res a veure amb nosaltres?

Potser valdria la pena que l'aturada a Itàlia servís perquè aquí, i a tot arreu, també ens aturessim a pensar en aquestes coses. Encara que només fossin cinc minuts.

DAFO

El pitjor del partit d'avui no és la derrota per 0-1. Ni que hagin augmentat exponencialment les possibilitats de quedar eliminats a la Copa (competició que, pels rivals que queden, no podiem tenir més de cara). Entre d'altres coses perquè aquest Barça, a partit únic, en una nit de gala i amb tots els jugadors hipermotivats (Eto'o i Messi inclosos) és capaç de remuntar a la Romareda.
El problema no és aquest. És el missatge. El que el Saragossa ha donat a tots els equips amb els que ens hem d'enfrontar les properes setmanes: guanyar al Camp Nou, ara, és possible. Ja torna a ser possible.

És possible perquè el Barça, definitivament, ja no és el campió de l'any passat. Bé: és el campió perquè encara no n'hi han un de nou. Però ja no és aquell equip que, per la seva velocitat, pressíó, tensió i altíssim encert atemoria els rivals. No és l'equip que, fins i tot en les males nits, guanyava. Venir al Camp Nou, ara, ja no és un suplici.

El Barça era fa uns mesos com aquella bèstia a la que ningú gosava apropar-se. A la que es respectava i es temia. Era una bèstia famèlica, ràpida, forta i poderosa que et matava sense contemplacions a la petita errada que cometessis.

Però la bèstia ha anat donant senyals de feblessa els darrers mesos. I poc a poc tothom ha gosat apropar-se més. I quan més s'han apropat, quan més han perdut la por, menys famèlica, ràpida, forta i poderosa ha semblat. Primer van ser derrotes per la mínima, desprès empats. Ara, alguns rivals ja surten al Camp Nou sabent que, si fan bé les coses i juguen amb ambició, poden derrotar la bèstia. I avui, per primer cop aquesta temporada, el Saragossa ho ha aconseguit. Ho ha aconseguit, a més, permetent-se el luxe de tenir als seus davanters pressionant la defensa blaugrana al minut 92 en busca del 0-2.

Víctor Fernandez, excel·lent entrenador, ha fet avui un perfecte anàlisi DAFO del partit, i ha sabut transmetre als seus jugadors quines eren les seves debilitats, amenaces, fortalesses i oportunitats. Ha sabut compensar les debilitats pròpies, neutralitzar les amenaces externes, exposar les seves fortalesses, i aprofitar les seves oportunitats.

I, amb un equip armat amb jugadors de qualitat, ha fet plantejament tàctic intel·ligent, sabent que avui només es jugava la primera part de l'eliminatòria. I que la segona part, la jugarà a casa seva. Ha jugat el seu partit, i li ha sortit perfecte.

El Barça, en canvi, no ha donat la sensació d'haver pensat en res. Ni d'haver pensat en el rival, ni en la eliminatòria, ni en les seves debilitats, ni en les amenaces... Ha jugat un partit d'anada de Copa contra el Saragossa com si fos un partit de lliga contra el Celta. Com fa uns mesos, quan no importava el rival ni la competició ni la tàctica perquè la bèstia sempre tenia recursos per aixafar els rivals.

Però el Barça ara té debilitats. I amenaces. I les seves fortalesses i oportunitats no són les mateixes de fa un any.

Urgeix, per tant, que Rikjaard faci un nou anàlisi DAFO. O millor, més d'un. Un per cada partit, i per cada jugador. I que resitui a cadascú al lloc que, pel seu rendiment, actualment hauria d'ocupar. Potser reflexiona i s'adona que el que fins ahir era una fortalessa, avui és una debilitat. I que potser ha d'enviar algú a la banqueta...o al Montseny a posar-se en forma. I que, quan els jugadors no estan en la millor forma, s'han de afinar les qüestions tàctiques. I que els partits s'han de preparar. Que els rivals s'han d'estudiar. Fins i tot les jugades a pilota parada com la que ens ha costat el gol (el gol de Diogo, calcat al que li va fer al Sevilla: si ho sé jo...en fí).

S'imposa la reflexió i la decisió. Les genialitats dels cracs ja no són suficients. Perquè, com va dir dilluns el filòsof Charly Rexach, "a primera divisió ja no queden tontos". O sí?

Fotos: Marca.com

3 punts, i punt.

Barça 3-Celta 1. Tres punts més per al Barça en un partit del què el més positiu que podem dir és això: que s'ha endut els tres punts. Ha estat un Barça ordenat, amb cadascú al seu lloc, les línies més juntes que als darrers partits, i que al primer temps fins i tot ha pressionat tímidament al rival. Però segueix aquest sent un Barça lent, encara incapaç de trobar la velocitat adequada en la circulació de la pilota quan té davant un rival, com el Celta d'avui, disposat a pressionar de prop totes les línies barcelonistes.

Veig a la web del diario Marca "El Barça es líder con escándalo". Es refereixen a l'inexistent penal que pressumptament li han fet a Gio, i que ha permès la reacció del Barça. Evidentment no era penal: no era ni falta, i en cas de ser-ho, a més, era fora de l'àrea. Però també s'ha de dir que tampoc no era penal el que han pitat en contra del Barça. Avui era el "Dia de l'Àrbitre", i l'àrbitre s'ha pres el seu protagonisme al peu de la lletra.

Per cert, que Gio avui ha estat a totes: al penal en contra, al penal a favor, i a la centrada del gol de Saviola. Perquè avui, és clar, Saviola ha tornat a marcar.

En fí, que el Barça segueix de líder, i ara a quatre punts del Madrid, que ahir aspirava a convertir-se en el nou líder, però va perdre lamentablement a Villarreal. Suposo que per això el Marca titula que "el Barça és líder con escándalo".

Foto: Reuters.

Històries personals: el meu etern agraïment a Joan Gaspart

L'estiu del màgic any 1992, acabat de fer el tercer curs de periodisme, vaig tenir la sort d'entrar a treballar (juntament al meu amic Ignasi Gaya, avui a TV3) a la delegació a Catalunya d'Antena 3 Radio, l'aleshores cadena de ràdio més important d'Espanya, amb més audiència fins i tot que la SER. Vaig començar com a becari a informatius: currar dur, des de les set del matí fins a quarts de vuit de la tarda. Tot i treballar més de dotze hores diàries sense contracte i a canvi de 0 pessetes (només em pagaven el dinar), em sentia feliç i envejat pels meus companys de facultat. Tenia l'oportunitat de treballar a un gran mitjà de comunicació, envoltat de bons professionals en un estiu ríquissim per a Barcelona informativament parlant. A més, vaig tenir la sort que confiessin en mí i, desprès de només 15 dies a l'emissora, em donguessin l'oportunitat de "fer micro". Un dia em va agafar Juanjo Monter (aleshores cap d'informatius, avui a Ràdio Barcelona) i em va dir "dilluns debutes en antena: faràs "El primero de la mañana" amb el Josep (Josep Romero). "El primero de la mañana" era l'informatiu estrella de la cadena, un dels més escoltats a Catalunya. Em va agafar un vèrtig brutal. Així que, per matar els nervis de l'espera, el cap de setmana anterior al debut m'en vaig anar amb uns amics a Pamplona, als San Fermins, i amb la ferma convicció de còrrer davant els toros. El meu germà havia corregut anys abans, i vaig pensar que si ell ho havia fet jo no podia ser menys. A més, tenia l'excusa perfecte: si era capaç de posar-me davant els toros, dilluns no tindria cap por a posar-me davant el micro. I així ho vaig fer: dels vuit amics que vam anar només dos vam correr carrer Estafeta amunt. Cagat de por (jo, que quan veig sang em marejo!), però vaig còrrer. Collons sí vaig còrrer!!!I la sensació d'entrar a la plaça, abarrotada de gent, amb els toros trepitjant-me els talons va ser brutal. Només entrar a la plaça vaig saltar la "barrera" i, en fer el gest, em va agafar una rampa brutal a la cama dreta. Clar, acabava de fer un esforç brutal desprès de tota una nit de farra i vins. Amb la perspectiva del temps penso que no podia haver fet major bogeria. A l'endemà, a sobre, vaig repetir: l'adrenalina enganxa, i l'home és l'únic animal...ja sabeu.

Total que l'endemà dels toros van arribar els micros. Vaig aprendre més aquells tres mesos que els tres anys anteriors a la facultat. Jo estava a informatius però clar, en realitat els qui m'enlluernaven eren els del departament d'esports. Des de feia anys jo era un fidel oient de José María García, i per un vailet de 19 anys com jo, les veus de Pepe Gutiérrez, Siro López, Enrique García Corredera, Cristian García i Bernat Bafaluy eren mítiques. Quan passaven pel meu costat gairebé m'inclinava. Per qualsevol estudiant de periodisme amant dels esports hauria sigut un somni entrar a treballar amb aquell equip. Però era, es deia, dificilíssim. Era un equip reduït i compacte.

La veritat és que no van ser bons mesos per a Antena 3. Va ser entrar jo que es va anunciar la seva compra per part de la Cadena SER. José María García va anunciar la seva marxa i tothom va començar a patir pel futur. Tres anys abans havia viscut una situació similar: al 1989 vaig entrar a treballar a la Caixa de Barcelona i, quinze dies després, es va anunciar la seva fusió (absorció en realitat) per part de la Caixa de Pensions. Era jo el gafe? o l'habilitat per anar a empreses a punt de ser absorbides era pura casualitat?

Jo, en canvi (tornem al 92), estava més content que un xínxol. Vaig tenir la sort d'estar a informatius en un estiu molt esportiu, el de la celebració dels Jocs Olímpics, de manera que la meva feina estava indirectament molt impregnada pels esports: tot allò social, polític i institucional que envoltava el pre, durant i post dels Jocs. Moltes vegades em tocava fer moltes altres coses que res tenien a veure amb els esports, clar.

Un dia em va tocar anar a una roda de premsa que oferia la Cambra de Comerç de Barcelona. Feien una primera valoració de l'impacte econòmic que els Jocs havien tingut en els hotels i comerços de la ciutat. Quin rotllo, vaig pensar. No tenia ni idea del que es coia al comerç barceloní, i en la lectura dels diaris del matí havia centrat tota l'atenció en les escandaloses declaracions que l'aleshores president del Real Madrid, Ramón Mendoza, havia fet la nit anterior contra l'aleshores president del Barça Josep Lluís Núñez. Si no recordo malament, li havia arribat a dir "enano de feria". Impressionant.

Vaig arribar a la sala de la roda de premsa, on només hi havia 10 o 15 periodistes, tots experts en temes d'economia. I aleshores, com si aparegués el calv de la loteria, va aparèixer a la sala...Joan Gaspart!!! És clar!!! El vicepresident del Barça era el president de la Cambra de Comerç de Barcelona i del Gremi d'hotelers!!!

Estava molt seriòs. Extremadament seriòs. Gairebé de mala llet. Una seriositat que no s'adeia amb l'exitòs balanç que estava presentant. Va despatxar la roda de premsa en 20 minuts i els periodistes, veient-lo tant parc i seriòs, apenes li van fer tres o quatre preguntes del tema. Acabada la roda de premsa, els veterans periodistes d'economia van agafar els seus bàrtols, i la carpeta plena de gràfics i números que ens havien repartit, i van marxar. I aleshores se'm va encendre una llumeta. Amb una barreja de por i respecte vaig apropar-me a Gaspart i li vaig pregar: "perdoni, li importaria que li preguntés per una qüestió encara que no tingui a veure amb el motiu de la trobada?". Em va mirar seriòs. "És sobre el Barça". Em va mirar el micro i va veure el logo d'Antena 3. Directament, sense esperar més, i amb la gravadora ja enxufada li vaig preguntar (en castellà, perquè em respongués en castellà i, digués el què digués, ho poguessin entendre a tota Espanya): "qué opina de las declaraciones que ha hecho Ramón Mendoza sobre el presidente Núñez?". I Gaspart va esclatar. Va deixar anar al meu micro tota la bil·lis que portava aguantant des de feia hores. Havien atacat al seu president i ell, sempre fidel escuder, va sortir al seu rescat com un guerrer malferit. El que va acabar dient Gaspart al meu micro va, com a mínim, anivellar-se a les declaracions inicials de Ramón Mendoza. "Moltes gràcies, senyor Gaspart".

Vaig arribar a la redacció i vaig lliurar la cinta al Siro i a l'Enrique. Quan els vaig dir el què tenia van posar els ulls com a plats. El só era perfecte, i només nosaltres teniem les declaracions. Era, efectivament, tota una exclusiva. Antena 3 va dedicar tots els programes esportius del dia a aquelles declaracions, fins i tot el programa nocturn "Supergarcía". Jo no vaig sortir en Antena, però el sensacional Siro López (tot un crack de veritat), va repetir en varies ocasions allò del "gracias al fenomenal trabajo de Sergi Larripa". Jo em deia:"fenomenal trabajo"? Només li havia fet a Gaspart la pregunta que qualsevol aficionat li hauria fet si hagués tingut l'oportunitat. La meva sort va ser que els experts periodistes econòmics li preguntessin pel què era important, no pel que volien sentir els aficionats.

Tots els altres mitjans van fer-se resó de l'escàndol. I jo no cabia en mí, és clar. I no parava de pensar en les sorpreses que et dona la vida. Tot l'estiu treballant a informatius, i havia aconseguit la meva exclusiva sobre un tema esportiu a la Cambra de Comerç de Barcelona.

Al mes de setembre, acabada la meva beca amb informatius, el Pepe Gutiérrez (cap d'Esports) em va proposar col·laborar amb ells, i fins i tot pagar-me les col·laboracions. No ho vaig dubtar. Així és com, una inesperada casualitat, em va ajudar a posar un peu en el periodisme esportiu. Un món en el què vaig estar diversos anys, i en el què vaig viure en primera persona anècdotes que sempre recordaré.

Aquella roda de premsa em va servir per entendre perfectament quan es deia que a Gaspart sempre el preocupava més el Barça que qualsevol altra cosa. Jo mateix vaig veure com era capaç d'estar d'una mala llet terrible el dia que presentava l'éxitòs balanç comercial dels millors Jocs de la història...perquè Ramón Mendoza li havia dit "eneno de feria" a Núñez la nit anterior.

Sempre s'ha dit que Gaspart era una mina pels periodistes: perquè sempre ens atenia amablement, i perquè mai sabia contenir-se. Mai li estaré prou agraït de que m'ho corroborés personalment.