divendres, de gener 26, 2007

El problema del migcentre



"La figura del migcentre es una peça bàsica en el joc d'aquest Barcelona". Quantes vegades hem sentit aquesta frase en els darrers quatre anys? L'hem sentida (de manera literal o amb formes semblants) de boca d'aficionats, periodistes, opinadors, tècnics, jugadors... i fins i tot de Johan Cruyff. No seré jo qui desmenteixi tothom. Entre d'altres coses, perquè hi estic d'acord.

El migcentre (o migcentre defensiu, com també se l'anomena) és la figura que enllaça la defensa amb el migcamp, la peça que fixa i dona consistència a un centre del camp habitualment poblat per jugadors tècnics com Xavi, Iniesta, Deco o Ronaldinho, habitualment més preocupats de crear que de robar pilotes o fer les sempre necessàries faltes tàctiques que evitin el contracop rival. A un equip que practica el futbol que fa el Barça és, per tant, important comptar amb un migcentre alt, fort i corpulent capaç de desdoblar-se físicament per cobrir les alegries ofensives dels seus companys de línia.

Però a un equip com el Barça no és suficient que el migcentre sigui simplement un "stopper", sense més. A més de totes les virtuts físiques i defensives esmentades, al Barça, el migcentre, ha de ser, també, un jugador capaç de donar sortida a la pilota, de distribuir-la amb criteri, de jugar al primer toc, de tenir capacitat per fer una passada llarga i fer així un repentí canvi de joc.

I a més, ha de tenir caràcter: molt caràcter. El que s'ha de tenir per, en un moment donat, fotre-li un crit i donar ordres a cracs com Ronaldinho o Deco.

Moltes virtuts, oi? Bé, és que jugar al Barça no és fàcil. S'ha de ser molt bó per fer-ho. I més, si ets migcentre, "una peça bàsica en el joc d'aquest Barcelona".

En els tres darrers anys la posició de migcentre l'han vingut alternant bàsicament dos homes, Motta i Edmilson, sense que cap dels dos s'hagin acabat de definir com a titular indiscutible per davant de l'altre. Sovint, la llarga presència de l'un s'ha degut a la lesió de l'altra. Perquè tots dos han tingut la mala sort de prodigar-se en lesions els darrers anys. En algunes ocasions (les menys), ja sigui per la coincidència dels dos al servei mèdic, o per decisions tàctiques, també hem vist a Rafa Márquez en aquesta posició.

Tot i que tant Edmilson com Motta han fet alguns partits excel·lents en aquesta posició, no han destacat per la seva regularitat. Tot i així, el bon estat de forma físic de la resta de l'equip, el fet que les línies juguessin sempre molt juntes, han disimulat durant dos anys les carències que Motta o Edmilson poguessin tenir. Aquest any, amb l'equip en baixa forma i les línies molt separades, les carències del migcentre estan quedant al descobert dia sí dia també. Sigui Motta o sigui Edmilson el que jugui, el migcentre queda retratat cada vegada que el contrari intenta, cada cop amb més éxit, fer un contracop. O quan "tapa" correctament als creadors del migcamp blaugrana. I si el migcentre no respòn, el desequilibri de l'equip es multiplica.

Reflex de la inseguretat actual dels dos migcentres és l'elevat nombre de targetes que veuen. Ahir, contra el Betis, Motta la va veure al minut 30: vam jugar 60 minuts amb el migcentre amenaçat d'expulsió.

Així les coses, penso que el del migcentre és un dels problemes que més urgentment hauria d'afrontar Rikjaard. Les possibilitats que el Barça tingui éxit aquesta temporada disminueixen ostensiblement amb un Edmilson desentonat i un Motta histèric que sempre posa l'equip al límit del precipici, a un pas de jugar amb un home menys. Donat que el millor migcentre amb diferència que té aquesta plantilla és l'entrenador, i no crec que Rikjaard s'animi a vestir-se de curt (llàstima que els futbolistes no siguin com els rockers), potser Márquez seria una seriossa opció a estudiar, amb Puyol i Thuram com a parella de centrals.

De cara a la temporada vinent, però, bé farien els tècnics en reforçar aquesta posició. Perquè a més, tant Motta com Edmilson acaben contracte el 30 de juny del 2008: el proper estiu és l'última oportunitat de cobrar diners pel traspàs d'algun dels dos jugadors.

Com a recanvi el mercat ofereix diferents opcions de futur. Però jo tinc un favorit. És alt i fort, amb caràcter, amb toc de pilota, passada llarga i capacitat organitzadora, tant defensiva com ofensiva. Va bé per alt, i a més té gol. És vasc. És culé perquè el seu pare va ser jugador del Barça i ell va passar tota la seva infantessa a Barcelona. És amic de Puyol, Xavi i Iniesta, i segur que li agrada a Txiki. Per mí és molt bó, però desitjo no corroborar-ho ni el 21 de febrer ni el 6 de març: juga al Liverpool i s'anomena Xabi Alonso.


Foto: Eurosport.com

dimecres, de gener 24, 2007

50 dies


L'equip s'empenya en què hagi de seguir amb el mateix discurs. Diumenge, just el dia en què el Camp Nou xiulava tècnic i jugadors per primer cop en tres anys, vaig fer un exercici d'optimisme, i vaig pronosticar que guanyariem aquesta lliga. Ja diuen que els optimistes són pesimistes mal informats. Voldria ser optimista...però la terca realitat s'empenya en tornar-me de peus a terra.

Avui el Barça tancava la primera volta a Sevilla. Empat a al camp del Betis. El campió, en la línia dels últims partits, no ha sabut guanyar al tercer pitjor equip de la lliga. I encara gràcies que ens hem endut un punt: al temps de descompte els de Luís Fernandez han pogut fer el gol de la victòria. La realitat, però, no és que hem guanyat un punt: n'hem perdut dos.

Ha estat una trista manera de tancar 50 dies que es prometien feliços.

El passat dos de desembre el Barça va aconseguir el mateix resultat que avui al camp del Levante. Un a un: idèntic resultat en un idèntic partit. Aleshores vaig escriure a aquest blog que el temps ens diria si aquell empat seria un resultat positiu o negatiu. Cinquanta-tres dies desprès ja tinc la resposta. Aquell empat, lluny de ser una excepció, es va convertir en el preludi del què hem viscut durant dos mesos.

En aquests 50 dies el Barça ha jugat set partits de lliga contra rivals de la zona mitja baixa de la taula. Era l'oportunitat perfecte de sumar 21 preciosos punts davant equips teòricament assequibles amb els que distanciar-nos dels altres equips. La realitat, però, és que el Barça només ha guanyat dos dels set partits, contra els dos cues de la lliga: a la Reial Societat per la mínima (1-0) i al Nàstic (3-0). Dels altres cinc partits, quatre empats: Levante (1-1), Atlético de Madrid a casa (1-1), Getafe (1-1) i Betis (1-1); i una derrota (Espanyol, 3-1).

Els optimistes diran que, a pesar de tot, el Barça és líder i campió d'hivern, i que durant aquest període també s'ha passat una eliminatòria de la Copa del Rei. Els pesimistes, que un dels millors Barças de la història té només un punt més que el pitjor Madrid de la història, i que en aquest període també s'ha perdut un Mundial de Clubs. Els realistes, Copa del Rei i Mundial a banda, simplement diran que a la Lliga l'equip ha sumat 10 punts dels últims 21 possibles.

Així és com ens ha anat els últims 50 dies.
I això, el que ens espera els propers 50:
  • 28 de gener: Barça-Celta (Lliga)
  • 31 de gener: Barça-Saragossa (Copa Rei)
  • 4 febrer: Osasuna-Barça (Lliga)
  • 11 febrer: Barça-Racing (Lliga)
  • 18 febrer: Valencia – Barça (Lliga)
  • 21 febrer: Barça – Liverpool (Champions)
  • 25 febrer: Barça – Athlétic (Lliga)
  • 28 febrer: Saragossa – Barça (Copa Rei)
  • 03 març: Sevilla – Barça (Lliga)
  • 06 març: Liverpool – Barça (Champions)
  • 11 març: Barça - R. Madrid (Lliga)
Veient el que estem veient, no sembla fàcil, oi? Tenim 50 dies per recuperar el que en 50 dies no hem sabut guanyar. 50 dies per redreçar els 50 dies per oblidar. 50 dies.
Foto: As.com

diumenge, de gener 21, 2007

14 anys 8 mesos i un dia




Pep, Cabra, David i jo. Els quatre que, junts, vam viure a Wembley l'històric triomf del 20 de maig de 1992. ("Pep: las 10.22 de la noche. Prepárate. Éste momento lo vamos a recordar toda la vida." I un segon desprès, Koeman va fer gol. Ho recordes, oi?). Vivències que enforteixen lligams i, efectivament, recordes tota una vida.

Avui hem tornat a veure junts al Barça. Tots quatre, com en els vells temps. Com vam fer a Wembley, i també a Rotterdam, a Berna, a València, a Madrid...I hem tornat a veure com es proclamava campió. Bé...campió d'hivern. És clar que aquest "títolet" que no serveix de res no es pot comparar amb aquell (amb perdó per la paraula) "Títolàs" que ens va fer Grans. Però ja sabeu quan s'ajunten quatre amics i hi ha un gintònic pel mig, les conquestes s'exageren una miqueta, i qualsevol excusa és bona per al brindis.

Evidentment avui ha estat diferent. Menys pèl i més canes (l'alopècia ha estat implacable amb el 50% del quartet, les canes amb l'altre 50%), més panxes (75%), més lletjos (75%, jeje), un braç lisiat (12,5%), i menys passió (100%) pel que hi havia en joc. No estavem sols, també hi havia dones (75%, Patidora i Pepita Grillo incloses), i un bebito (25%) en camí. Un bebito del què no sabem si serà nen, nena, alt, baixa, ros, morena...només sabem que serà culé. Un patidoret o patidoreta culé. Endevineu de qui?

Vuit culés (100%), sis d'ells socis (75%), i tots, veien al Barça per la tele. Ja ens val. Vuit culés, amb vuit maneres diferents de viure, entendre i analitzar el barcelonisme. Saviolistes, antisaviolistes, gudjonsenistes, antiguddjohnsens, laportistes, anti-arusistes, crítics, optimistes, pessimistes...però tots amb el mateix desig en comú: veure guanyar el Barça.

Ho hem aconseguit. Amb menys passíó que aquell 20 de maig, evidentment. 3-0 al Nàstic, el cuer de la lliga, i amb un altre golet de Saviola inclòs (que, efectivament, ha incomodat a més d'un). No ha estat un gran partit. Més aviat ha estat un partit mediocre que només recordaré per la companyia que he tingut.
Però s'ha guanyat. Són tres punts més, i la victòria (amb l'empat ahir d'un Sevilla que sembla perdre gas) ens ha retornat el liderat i ens ha proclamat matemàticament campions d'hivern, a falta encara que el Barça jugui un partit pendent: el del proper dimecres contra un equip que, des de la setmana passada, al David li deu caure una miqueta més simpàtic.

Crec que no m'equivocaré si afirmo que, a pesar de les moltes discrepàncies que tenim (que sempre hem tingut i que sempre tindrem) sobre el joc culé, en el fons tots quatre coincidim en un pronòstic comú: aquesta lliga serà del Barça. Serà la tercera consecutiva. Una fita gens menyspreable, que només hem pogut veure un cop a les nostres vides.

El Barça ho té tot a la mà per a aconseguir-ho. Amb el retorn dels jugadors a la via de l'esforç i la dedicació, i l'aire nou que aviat aportaran els lesionats de llarga durada, aquest Barça ens pot fer tornar a vibrar els propers mesos. Ha de fer-ho. No pot desaprofitar l'oportunitat de fer història. Com ho va fer aquella inoblidable nit d'avui fa 14 anys 8 mesos i dia.

PD: A la foto, els quatre esmentats (endevineu qui és qui), quan no hi havia alopècies, canes, panxes ni dones, i tots els braços estaven en forma.