Luis no: Lluís.
Aquest cap de setmana no hi ha hagut futbol. Ha jugat Espanya.
I mentre Espanya estava pendent de la "Roja", del possible adéu de Luís...jo, i com jo milers de "españoles descarriados, rojos y separatistas" (Pep Guardiola inclòs) ignoràvem el possible adéu de la "roja" pendents de l'adéu del "rojo", com tants cops el deuen haver anomenat a la meseta. Perquè ahir el protagonista no era Luís. Era Lluís. Ell era el què veritablement, en un dia net i clar, ens deia que deia Adéu.
I Verges, petit poblet de l'Empordà a mig camí d'Ítaca, es va convertir ahir a la nit, durant més de tres hores, en la capital mundial de la música i el sentiment. ¿Podia haver algun lloc al món on ahir, just durant aquelles mateixes tres hores, tingués lloc un esdeveniment musical d'aquella categoría i emoció?
Poc a poc el vaig anar coneixent. I la Patidora, que sempre li ha professat un amor particular, en va tenir bona part de culpa. Fins que vaig anar a veure'l a un concert a l'antic Palau d'Esports. I vaig constatar que el Llach era un Artistàs en el sentit més ampli i gran de la paraula. Perquè era capaç de posar música als més autèntics pensaments, sentiments, emocions i idees com només els autèntics Artistes saben fer. I el seu compromís és dels que, malauradament, ja no es troben als escenaris. El post concert, amb el públic cantant a capella i improvitsadament l'Estaca i altres himnes...gallina de piel. Si fos americà, francés o anglès, seria un mite vivent de la música mundial. Però...el nostre país és tant petit...
On collons deuria ser jo aquell 6 de juliol de 1985, aquella nit màgica al Camp Nou?...
Ahir ens va dir mig adéu. I va ser magnífic. Els seus discursos davant els nassos de tota mena de polítics ansiosos de captar plànol, senzillament genials. Adéu als escenaris...però diu que deixa oberta alguna porta. Menys mal. Tios com ell no en queden.
Gràcies Lluís. Que tinguem sort.
5 comentaris:
Si és aixó, companys, si, és aixó!
Mig marxa l'últim dels cantautors que ha defensat el català com déu mana. Que mai ha gosat vendre's com altres ho han fet passant-se al castellà. Un dels únics que ha sabut plasmar en les cançons temes tant importants com la llibertat, l'amor, la pàtria, la terra....
Jo, admiro en Lluís, com admiro a tots aquells que molt per sobre d'interessos econòmics han aguantat la cada cop més tocada cultura catalana, la cada cop més agredida pàtria, la nostra estimada pàtria.
Potser, en Lluís marxa per que ja res te sentit. Potser s'ha cansat de lluitar per una catalunya lliure veient al "fatxes de merda" com cada cop prenen més força davant de la resta que miren complaents.
Avui, llegint el diari, precisament un d'econòmic i de dretes, s'avisava de la cada cop més forta tendència que estan prenent les esquerres catalanes, no nacionalistes, (psc, icv..) en descartar el fet federalista per plantejar-se l'autodeterminació com a base de dret democràtic. Ara que sembla que ja estem cansats de lluitar, de demanar i que se'ns negui per sistema, marxa en Lluís.
Espero Lluís, que algun dia tornis amb la força que tenies en els pitjors moments, i que aquest temps que ara et prens per dedicar-te a altres temes, et serveixi de motivació i d'inspiració per plasmar en lletres i melodies paraules tant important per nosaltres com la llibertat, l'esperança, ....
Amic has fet un post impressionant. Per mí Lluís LLach es un mite, m'es igual que no sigui americà, anglés o alemany... és un dels cantants que més transmiteix a dalt d'un escenari i el motiu està clar, sempre ha sentit en el cor el que cantava...
Jo desde el teu blog també li desitjo el millor i espero que torni aviat.
Un petó amic i un altre vegada felicitats pel post.
El mundo de los blogs barcelonistas anda escaso de noticias en estos días y se está cocinando uno de los mayores traumas que viviremos desde lo de Figo. ¿Qué se dice por aquí de lo de Ronaldinho? Una luz por favor.
Salut!
k pasa con este blog?
vais a hacer algun post con las spice girls rambien?
donde está el futbol?
Publica un comentari a l'entrada