Premis indivuals

Em sorprèn la quantitat d'espai que es dona últimament als mitjans de comunicació als premis individuals, sent en el futol un esport col·lectiu. Bé, en realitat no em sorprèn: sé que es conseqüència del creixent individualisme que imposen els interessos econòmics. Abans el futbol era un joc d'onze contra onze. Ara, a més d'això, és un immers mercat d'interessos on els futbolistes tenen contractes publicitaris per calçar unes determinades botes, portar unes determinades ulleres o tallar-se el cabell amb una determinada gillette. I els clubs imprimeixen el nom dels jugadors a les samarretes per mirar de vendre'n quantes més millor. Els diaris han de vendre diaris, les televisions han d'omplir minuts televisius...i joc el meu blog (!). I en aquest extens mercat d'interessos empresarials els jugadors son molt més que l'onzena part d'un equip: són un producte en sí mateix. Alguns, fins i tot són una marca.

El què em sorprèn no és això: és veure de quina manera fins i tot els responsables dels clubs fan el joc a tot aquest mercadeig que, sovint, és més perjudicial que beneficiòs pels jugadors i pels clubs.

En els darrers anys, conseqüència del creixent individualisme del futbol, ha proliferat l'aparició de nous premis individuals. "Fifa world player" (1991), "Premi futbolista africà de l'any" (1995), "Golden boy" (2003), "Premi World Soccer" (2005)... I com que els jugadors creien que potser hi havia pocs premis, el mateix 2005, la pròpia FIFpro, asociació mundial de futbolistes professionals, va crear el seu propi premi: "FIFPro al millor jugador del món"...

I amb la proliferació de nous premis, en els últims anys hem assistit a l'espectacle de veure com els clubs no només pugnaven per guanyar títols col·lectius, sinó que rivalitzaven a veure quin tenia més jugadors amb premis individuals. Per què amb això no engrandeixen el palmarés, però pensen que potser poden incrementar la venda de samarretes, el preu pels drets televisius, etc...
Aquests dies estem assistint a un lamentable espectacle en què els mitjans de comunicació de Madrid i Barcelona debaten sobre si ha estat just o no que els corresponsals del diari L'Equipe hagin opinat que el millor futbolista de l'any hagi estat Cannavaro. Els diaris de Madrid parlen amb orgull de la pilota d'or de Cannavaro, com si el mèrit que l'hagi guanyat el tinguessin aquests tres mesos que porta aclimatant-se a Madrid, i no els éxits aconseguits amb la Juventus o la Selecció italiana.

A Barcelona opinen que l'hauria d'haver guanyat Ronaldinho. Ho opinen els mateixos diaris que fa tres mesos feien una campanya en favor d'Eto'o. Una campanya inútil, ja que a Espanya només vota un periodista, Paco Aguilar, i la resta de votants eren periodistes de tot el món que no s'enteraven de la campanya. Vaja que la campanya només va servir per a crear falses expectatives a un jugador, Etoo, i cabrejar a quatre o cinc que s'ho mereixien tant com el camerunés: Ronaldinho, Deco, Puyol, Zambrotta, Thuram... Perquè, al cap i a la fí, si s'ho ha merescut Cannavaro, s'ho deurien merèixer també Zambrotta i Thuram, no? O ells no integraven també la defensa de la Juventus i d'una selecció finalista del mundial?

L'únic que, al meu gust, ha parlat amb propietat en tot aquest temps ha estat Thuram. Va venir a dir que això dels premis individuals en un esport col·lectiu és una collonada que no li interessa gens. Que només li interessen els títols col·lectius. I per mí, té tota la raó. Clar que per fer unes declaracions així, que desafien tots els interessos comercials que envolten el futbol, s'ha de tenir les idees molt clares i principis ben clars. I en això hi ha poques excepcions. Thuram, Oleguer i pocs més.

I el problema és que els presidents, tant d'un club com de l'altra, tampoc han demostrat ser l'excepció. Laporta, que fa dos mesos va dir que Eto'o mereixia guanyar la Pilota d'Or, va dir ahir que "Ronaldinho se merece conseguir el FIFA World Player". Sap Laporta que qui decidirà el guanyador són els futbolistes de tot el món, a qui tant els farà l'opinió de Laporta a l'hora de decidir el seu vot. Així que suposo que Laporta intenta, amb aquestes declaracions, compensar les que va fer en favor d'Eto'o fa dos mesos, i sense adonar-se de la seva contradicció. Fa dos mesos va alegrar a un i va emprenyar a quatre o cinc, i ara elogia l'altre emprenyant a quatre o cinc. Però amb l'alternança va tenint els dos cracs contents. O això deu creure. ¿No seria millor que no es mullés? ¿No seria millor que no opinés? Serveix d'alguna cosa que opini? D'alguna cosa positiva, vull dir. ¿No seria millor que fes pedagogia i llancés missatges dient que lo important és que els jugadors guanyin títols col·lectius i relativitzin els individuals? Primer, perquè evitaria caure en flagrants contradiccions. I segon perquè, al cap i a la fí, si un jugador sap que rendeix (ho sap ell millor que ningú), guanya calers, guanya títols col·lectius i té l'estima de la seva afició, ¿quin millor premi pot tenir? ¿de veritat li pot importar el que pensin els periodistes de L'Equip, World Soccer, Onze o Tuttosport?