La història ho dirà

Crec que va ser l'escriptor valencià Ferran Torrent qui va dir que Valencia es una ciutat que sempre s'ha mirat a Madrid i a Barcelona sense saber del tot quin dels dos models triar. El futbol, metàfora de la vida, és un exemple. Valencia té dos clubs de futbol. Dos històrics. Tots dos a primera divisió. I tots dos històricament enemistats, tant a nivell de clubs com d'aficions. L'un és el Levante Unión Deportiva. Va ser fundat l'any 1909, i vesteix de blaugrana, exactament igual que el Barça. L'altre es el Valencia Club de Futbol, fundat l'any 1919, i que vesteix íntegrament de blanc, exactament igual que el Real Madrid.

Valencia va reproduir a nivell local la rivalitat entre blancs i blaugranes que hi havia a nivell estatal. Però en realitat la rivalitat Levante-Valencia ha estat molt escassa. El Levante només ha pogut jugar 4 temporades a primera divisió,passant-se casi tota la seva vida a les categories inferiors (34 temporades a segona, 12 a segona B i 16 a tercera). El Levante només ha aconseguit un títol en tota la seva història: la Copa de la España Libre, única competició disputada durant la Guerra Civil Española en el bandol republicà, i el millor que ha fet a la primera divisió va ser quedar en desena posició a la temporada 1963-64.

Durant un grapat d'anys el Valencia també va ser un equip secundari que fins i tot va transitar per la segona divisió. I com que els valencians no podien optar a celebrar títols es van vincular emocionament a Barça o Madrid per traslladar la rivalitat Valencia-Levante davant el televisor.
Cada afició animava a l'equip que lluia els colors del seu propi equip.

Johan Cruyff va captar la vinculació que hi havia entre Levante i Barça: l'any 1981 va fitxar pels blaugranes valencians. Va dir que fitxava pel Levante perquè vestia de blaugrana i perquè era com el Barça de Valencia.

Són les dades de la història. Una història que parla d'una relació amable entre Barça i Levante, que s'han enfrontat en només 7 partits oficials de lliga. El Barça n'ha guanyat 4 , dos s'han empatat, i el Levante ha guanyat un (quin un, però! va guanyar per 5 a 1, el millor resultat de la història del Levante a primera divisió). El penúltim record d'aquesta relació era molt maco per als dos equips. Va ser un empat a un al camp del Levante la temporada 2004-2005 que va servir perquè el Barça cantés l'alirón de campió de lliga sense derrotar a un Levante al que un punt li anava de meravella en la seva lluita per evitar el descens. Va ser un partit fraternal entre dos equips que senten els mateixos colors, amb aquells cinc minuts finals de passades Puyol-Marquez-Marquez-Puyol sense que el Barça volgués passar de mig camp i amb el Levante sense pressionar mentre la grada cridava "que se besen que se besen".

Aquell dia els jugadors del Levante van sortir contents del camp perquè pensaven que amb l'empat els seria suficient per evitar el descens. La història, desprès, va dir que no.

Avui ha passat a la història l'últim capítol d'aquesta relació fraternal. La història dirà que ambdòs equips van empatar a un. Repartiment de punts en un partit del què ningú en surt ferit.

El Barça arribava líder, amb 30 punts, i havent encadenat cinc victòries consecutives. El Levante, quinzé, amb 15 punts. El Barça era, tot i les baixes, clarament favorit per guanyar a un camp on el Madrid aquest any havia guanyat per golejada. Però la història dirà que el Barça va jugar sense Ronaldinho, reservat pel pertit de dimarts contra el Werder Bremen, perquè aquest partit era l'important de la setmana. Dirà que primer va marcar el Barça amb un golàs de falta de Deco, un dels millors homes del partit. Que Valdés va fer un partidàs. Que el Barça va controlar més o menys el partit a la primera part, però va ser desarbolat a la segona per l'empenta, la lluita i la garra de l'equip local, que va marcar un just empat.

Avui tots els jugadors han marxat més o menys satisfets amb l'empat. Els del Levante, perquè sempre és bó puntuar contra el Barça. Els del Barça, perquè lo important avui era sumar (la lliga és molt llarga), i mantenir els efectius intactes per a dimarts.

Demà llegirem opinions per a tots els gustos. Que el Barça va merèixer guanyar. Que va merèixer perdre. Que un punt es bó, tenint en compte que el partit realment important és el de dimarts contra el Werder Bremen. Que un punt és dolent, perquè el Sevilla demà ens pot igualar a la classificació, i el Madrid es pot posar a un punt. Que Rikjaard va fer bé en reservar Ronaldinho. Que no va fer bé, perquè en camps com aquest és on es guanyen les lligues. Que, tenint en comptes les baixes, s'ha de valorar l'empat. Que una plantilla com la del Barça hauria de tenir recursos suficients per guanyar al Levante, a pesar de les baixes, i a pesar de que dimarts hi hagi un partit tant important. Que així està bé: un puntet per a cadascún, ningú malferit, i tots a pensar en els proper partits, que són els realment importants...

Qui tindrà la raó? Ha estat bó l'empat d'avui?...la història ho dirà.