Una oportunitat perduda...

Ja sé que el què importa aquesta setmana és el que passi dimarts. Qualsevol culé hauria firmat perdre a Sevilla a canvi de guanyar i superar eliminatòria de la Champions a Liverpool.

Però una cosa no treu l'altre. El partit de dimarts és el de dimarts, i el d'ahir era el d'ahir. I així ho va entendre Rijkaard, que va treure una alineació per guanyar a Sevilla. Crec que Rijkaard va entendre que la millor manera d'encarar el partit d'Anfield era guanyar ahir a Sevilla. No reservar els jugadors pensant en Anfield, sinó sortir al Pizjuan amb un equip titular, i amb un plantejament i una actitut similar a la de Saragossa. A guanyar.

I em vaig alegrar que Rijkaard ho veies així. Un equip com el Barça ha de sortir a guanyar sempre. I una victòria al camp del Sevilla hauria sigut la millor manera que continuar enfortint psicològicament al grup, i atemorir als pupils de Rafa Benítez. I de pas, posar terra pel mig davant el principal en la lluita per la Lliga.

Guanyar a Sevilla, i distanciar-nos cinc punts dels de Juande Ramos, hauria sigut un cop a la Lliga, a més d'una excel·lent injecció de confiança cara a Anfield.

Així es va encarar el partit. Amb equip titular, nova innovació tàctica (ara sembla que Rijkaard és capaç de trobar totes les variants del món, i ho celebro!), i actitut guanyadora. La primera mitja hora, com a Saragossa, va tornar a ser molt bona. I ens vam trobar al minut 27 en una situació excel·lent: 0-1, expulsió d'un jugador del Saragossa, i penal a favor. Tot de cara per sentenciar la Lliga. Però Ronaldinho va fallar el penal. I a partir d'aquí el partit va canviar.

L'errada del penal va ser un cop per al Barça, i un revulsiu per als locals, que (com va succeir a Saragossa fa tres dies) es van esperonar en veure's amb un jugador menys. (Per favor, que a Anfield no expulsin a ningú del Liverpool!!!). A més, amb el pas dels minuts es va disipar l'efecte sorpresa de la innovació tàctica de Rijkaard. Es més: es va tornar en contra. Gio i Zambrotta van acabar jugant de laterals, per lo que l'inicial 3-4-3 es va convertir en realitat en un 5-2-3, en el què Xavi i Iniesta es van trobar massa sols al pobladíssim migcamp local.

A la segona part, i mentre el Barça jugava amb superioritat numèrica, va tornar a cometre l'errada de confiar massa que controlar la pilota seria suficient perquè el gol acabaria arribant.

Però el gol no va arribar perquè el Sevilla és un excel·lent equip defensant. De fet, ha crescut com a equip, ha guanyat una Copa de la UEFA, una Supercopa d'Europa, i lidera la lliga gràcies a una proposta futbolística basada en una excel·lent defensa i un letal contracop.

El Barça, per tant, va caure en la trampa. En la trampa de no veure que, tot i jugar amb un menys, a mida que avançava el partit, aquest es posava cada cop més de cara a la manera com el Sevilla s'ha fet gran.

I així va ser. El Barça no va saber superar l'extraodinària teranyina d'un Sevilla que va fer allò que sap exactament fer. Defensar-se bé i matar al contracop.

Tampoc no hem de magnificar la derrota a Sevilla. Perdre al Pizjuan entra dins del previsible. I si el Barça ha perdut el liderat no és per la derrota d'ahir, sinó pels pels resultats que, des de fa dos mesos, està aconseguint fora de casa: empats i derrotes que sí que no entraven dins de lo previsible.

Lo d'ahir és una oportunitat perduda. Però només això. Una bona oportunitat, però no la última. A la Lliga n'hi hauran més.

El que importa de veritat és l'oportunitat que tindrem dimarts a Anfield. Perquè d'aquestes sí que no n'hi hauran més.

PD1: Cada vegada m'agrada més Daniel Alves. Quin lateral. És el Roberto Carlos de fa deu anys. Té caràcter, garra, actitut guanyadora, talent i gol. Crec que triomfaria al Camp Nou, però el Sevilla demanarà molta pasta per ell.

Foto: Marca.com