Gana i ràbia

Stamford Bridge: Chelsea,1 -FC Barcelona,0.
El campió d'Europa cau a Londres.

......................................................
Lliga de Campions 2006-2007. Primera ronda. Jornada 3.
Estadi: Stamford Bridge (Londres). 40.000 espectadors
Chelsea: Hilario; Boulahrouz, Carvalho, Terry, A. Cole, Makelele, Essien, Lampard, Ballack, Drogba (Kalou, m.90+2) y Shevchenko (Robben, m.76).
FC Barcelona: Valdés; Zambrotta, Puyol (Oleguer, m.74), Márquez, Gio (Iniesta, m.56), Edmilson, Xavi, Deco, Messi, Ronaldinho y Gudjohnsen (Giuly, m.60).
Gols: 1-0, m.47: Drogba.
Àrbitre: Frank de Bleeckere (BEL).
Targes: Groga a Gio (m.45+2), Lampard (m.53), Xavi (m.66) y a Deco (m.86).
...................................................

Haviem anat al descans contents. El primer temps el Barça l'ha tocat, ha controlat clarament el partit, i fins i tot ha perdonat més d'una ocasió. Tinc la sensació que el Barça no només ha agradat als seus seguidors sinó que fins i tot ha agradat als de l'equip anglès, asseguts calladament als seus seients veient com els blaugrana (avui vestits de taronja, com quan fa 14 anys van tocar el mateix cel de Londres) la tocaven i tocaven.

Probablement, fins i tot el Barça s'ha agradat a sí mateix, que ha marxat al vestidor complagut, i sabedor que, quan el Barça juga com ho ha fet al primer temps, pocs equips poden guanyar-lo. Però probablement aleshores, al descans, és quan el Barça ha comès la seva gran errada: oblidar-se que l'equip que tenia davant, el Chelsea, és precisament un d'aquests "pocs equips que poden guanyar-lo".

I és que ha començat el segon temps i, sense temps de posar-se la samarreta dins els pantalons, Valdés ja ha hagut de recollir la pilota de dins la porteria. Una errada imperdonable. Cap equip, cap que realment sigui un equip, hauria d'encaixar un gol al primer minut d'un dels temps. Això revela moltes coses: falta de concentració, de col·locació, de tensió...Ho diuen tots els manuals del futbol: no es pot encaixar mai un gol al primer minut. Per què et fereix. Trastoca tot el què s'ha preparat al descans i pot canviar radicalment el signe del partit. Res importa el què hagis fet abans. No pots tornar al vestidor a refer la tàctica.

Encaixar un gol al primer minut et fereix. Però si a sobre l'encaixes a un estadi anglès, la ferida pot ser greu. I si a sobre l'encaixes davant un equip com el Chelsea, que sap tancar-se i jugar a la contra, i que afronta el partit plé de gana i ràbia...la ferida no és greu: és mortal. Estàs perdut. I així ha estat. El Barça ha estat perdut, absolutament perdut, tota la segona part.

La ràbia i la gana. Precisament això és el què ha diferenciat avui al Chelsea del Barça.

El Chelsea és un equip plé de ràbia i de gana. De talent no li en falta, i aquest any menys amb les incorporacions de Ballack i Schevchenko. Però és que a més ha demostrat que li sobra ràbia i gana. Pot ser menys estètic, més aburrit, menys alegre...però és compacte, disciplinat, potent...i té ràbia i gana. És un equip que porta tres anys dominant la lliga anglessa però que, tot i les multimilionàries inversions en fitxatges, encara no ha fet res a Europa. I té gana, molta gana. Com el Barça...dels dos darrers anys.

I ràbia. Aquest és el tercer any que el Barça i el Chelsea s'enfronten a a Europa. El primer any els anglessos van eliminar el Barça. Però a Anglaterra, i especialment al tècnic Mourinho, els va fer ràbia que els cronistes europeus parlessin del millor futbol del Barça. També els va fer ràbia que se'ls recordés, amb raó, que havien superat l'eliminatòria gràcies a un gol que hauria d'haver estat anul·lat per falta.

L'any passat es van tornar a veure les cares, i el Barça els va superar. 1-2 a Stamford Bridge i 1-1 al Camp Nou. Però els anglesos, i especialment al tècnic Mourinho, van creure que l'eliminatòria s'havia decidit al partit d'anada per culpa de l'expulsió d'un jugador del Chelsea, que havia deixat l'equip anglès amb un jugador menys. Fos justa (que ho va ser) o injusta l'expulsió, el cert és que l'eliminatòria va deixar en els anglesos un nou sentiment de ràbia, que es va acumular al generat l'any anterior.

Davant la gana i la ràbia del Chelsea (i la col·locació, la tensió defensiva, la pressió...) el Barça ha intentat fer front amb talent, toc, joc ràpid, imaginació i improvització. I no ha estat suficient.

Si el Barça de Rikjaard es va convertir en un equip campió no va ser gràcies al talent. No. Talent i toc de pilota no n'hi ha faltat mai a Can Barça . No hi va faltar amb Kubala, Luis Suarez, Cruyff, Schuster, Maradona, Figo, Rivaldo, Kluivert o Riquelme: jugadors d'indubtable talent i toc de pilota...que mai van ser campions d'Europa amb el Barça.

Si el Barça de Rikjaard es va fer gran va ser perquè, a l'espectacular talent que sempre han tingut els equips del Barça s'hi va sumar la molta gana i molta ràbia d'un equip plé de jugadors amb fam de títols. Amb gana i ràbia per guanyar. Amb compromís, disciplina, amb concentració, tensió defensiva, pressió al rival, ordre tàctic. I tot això, acompanyat d'un gran estat de forma físic, i una coherent direcció des de la banqueta.

Totes aquestes virtuts, que van fer campió al Barça els dos darrers anys, són les que no he vist avui. Només he vist guspires del talent dels jugadors, perquè això no es perd. Però no he vist lo altre.

El compromís no el qüestiono. Aquests jugadors n'han demostrat durant tres anys, i no el podem qüestionar per quatre mals partits. Però sí que està clar que avui (i ja ha passat a massa partits aquest any) he vist falta de concentració (no aprofitar les ocasions del primer temps, encaixar el gol al primer minut del segon...). He vist falta de tensió defensiva. He vist poca pressió al rival. He vist desordre tàctic. I he vist accions poc coherents des de la banqueta.

Per sort, la majoria d'aquestes mancances son solucionables, però em preocupen dues.

1. La mala forma física. El Barça d'enguany (tot i tenir la, potser, plantilla més àmplia de la seva història) pateix massa a les segones parts. Per anar bé, hem d'arribar al minut 70 amb clara avantatge al marcador. Si no és així, l'equip pateix moltíssim els darrers vint minuts.

Ja sé que el Barça està plagat d'internacionals, i un mundial passa factura. Però precissament per això: ¿tant calia aquest any fer la pretemporada com s'ha fet? ¿És que no ens haviem adonat que a molts grans equips (el Madrid sense anar més lluny) van pagar molt car a l'hivern haver cobrat a l'estiu? Molts professionals treuen ferro al tema gires dient que, al cap i a la fí, l'any passat també se'n va fer una, i vam guanyar lliga i Champions. Sí...però ¿recordeu que vam guanyar aquests títols patint constants lesions musculars al llarg de la temporada (22 en total)? I això, que abans de la temporada anterior, de la gira anterior, no hi havia hagut mundial...

2. La falta de gana i ràbia. Va ser el què va caracteritzar el Barça dels dos darrers anys...i el què més em preocupa veure a faltar. Tremolo al pensar que el virus de l'éxit pugui haver passat pel vestidor del Camp Nou. Em preocupa perquè els efectes d'aquest virus són devastadors. Preguntin al vigilant dels vestidors del Santiago Bernabeu. I em preocupa perquè un jugador immune a aquest virus, un que no es cansa mai de guanyar, un que sempre es vol superar, un que mai es comforma, un que sempre vol més, un que sempre, sempre, sempre té molta gana i molta ràbia...ara no hi és, i no pot aplicar l'antivirus sobre el terreny de joc. Em refereixo, és clar, a Samuel Eto'o.

En definitiva...que és molt d'hora (18 d'octubre). Que no hi ha res perdut (carai, som líders a la Lliga!!!)...però hi ha símptomes que no hem de passar per alt. Perquè en realitat, només podrem dir que ara encara era d'hora si els que se n'han d'adonar de tot això se n'adonen.

...i ara us deixo. Que jo, apart de molta ràbia...tinc gana.