Avui fa 30 anys...

...era 20 d'octubre de 1976, i el calendari marcava que estavem a dimecres.

ACan Barça estavem relativament satisfets. Estavem a la temporada 76-77 i, després de 6 jornades de lliga, l'equip anava primer a la classificació, tot i que empatat a 8 punts amb el Valencia i l'Atlético de Madrid. Tot i que s'havien perdut dos partits (en les visites a Santaner i Màlaga), se n'havien guanyat quatre: Las Palmas, Salamanca, Athletic de Bilbao...i Real Madrid, al què en la tercera jornada se li havia fotut un 3 a 1 al Camp Nou.

L'equip era aleshores format per jugadors com Artola, Costas, De la Cruz, Migueli, Heredia, Rexach, Sotil, Asensi, Olmo, Clares...i els holandesos Neeskens i Cruyff.

Avui fa 30 anys veniem de guanyar 1 a 3 a San Mamés. Però la notícia més important d'aquell dia per al món del futbol, i per als culers inclosos, no va aparèixer a cap mitjà de comunicació espanyol. I no per culpa de una censura que feia pocs mesos havia deixat d'existir a l'Espanya ja democràtica. No va aparèixer perquè ningú va ser capaç d'imaginar la importància que tindria per al món del futbol el debut a la primera divisió argentina d'un melenut marrec de 15 anys anomenat Maradona.

I és que avui fa 30 anys, el dimecres 20 d'octubre de 1976, va nèixer futbolísticament parlant Diego Armando Maradona.

El pibe tenia 15 anys i 11 mesos quan, de la mà del tècnic d'Argentinos Juniors Juan Carlos Montes, va debutar en partit oficial de la primera divisió argentina. Era un Argentinos Juniors-Talleres, i Maradona va entrar després del descans...amb el número 16! a l'esquena. No va poder evitar que el seu equip perdès 0-1, però sí va aconseguir que els 7.000 aficionats d'Argentinos Juniors que havien vist el partit marxesin il·lusionats a casa: havien perdut el match, però sabien que havia debutat un noi que els donaria moltes tardes de glòria.

I tant que els hi va donar! A ells,i a tots els aficionats al futbol del món sencer! Perquè...Què ha significat Maradona pel futbol? Impossible resumir-ho en quatre paraules. Potser el millor jugador de tots els temps? Potser, encara que sobre això mai hi haurà consens absolut. Per a uns va ser Di Stéfano. Per a uns altres, Pelé. Hi ha qui apunta a Cruyff. Jo apunto a Maradona. Senzillament, perquè als tres primers no els vaig poder veure jugar mai. No els puc jutjar.

Sí he vist, i he gaudit a Maradona. I no em cap dubte que és el millor jugador de futbol “de tots els meus temps”. També m’han enlluernat Romario, Ronaldo, Schuster...i ara Ronaldinho, per descomptat. També he admirat a Zidane. I a Platini. I a Laudrup, Figo o Van Basten. I a molts altres. Però per sobre de tots ells, per mí, sempre ha estat Maradona.

Recordo el dia que va debutar al Camp Nou. Va ser a dia d’agost de 1982, a un Gamper, i contra l’Internacional de Porto Alegre. I vaig tenir l’enorme sort de ser a l’Estadi. Allò em va marcar molt. Tenia només 10 anyets i, des d’aleshores sempre vaig vestir amb el 10 a l’hora de jugar, ja fos a futbol o bàsquet.

Sempre he pensat que la història del Barça no ha estat justa amb Maradona. La seva época, del 82 al 84, es recorda amb una barreja de bons i mals records. Però tinc la sensació que, sovint, pesen més els mals records.

Es recorda els llargs mesos d’absència per culpa de la lesió de turmell que li va provocar Goikoetxea. Es recorda l’absència que va provocar la seva hepatitis. I es recorda que, per culpa d’aquelles baixes, el Barça no va poder guanyar cap lliga.

També es recorda les seves males relacions amb Lattek i amb Núñez. La seva marxa precipitada cap a Nàpols. La seva participació a la monumental tangana que hi va haver a la final de la Copa del Rei del 84, contra l’Athletic de Bilbao, i que li va costar una sanció federativa de 3 mesos que definitivament l’allunyaria del futbol espanyol.

De vegades, fins i tot es recorda que, com ell mateix ha reconegut, va ser a Barcelona on Diego va començar a consumir cocaina. I es parla de les seves sortides nocturnes, la seva cort d’amics i aprofitats que no li feien cap bé...

Però, a pesar de tot lo anterior, segueixo pensant que el balanç de l’estada de Maradona al Barça va ser absolutament positiu i beneficiós.

Se’l va fitxar a Boca Juniors, l’any 82, per la xifra rècord de 1.200 millones de pesetas, i es va recuperar la inversió feta quan dos anys més tard se’l va traspassar al Nàpols. Econòmicament, però, els beneficis de l’estada de Maradona a Can Barça van ser molt superiors.

Amb Maradona va arribar el que avui anomenem “merxandatge” a Can Barça. La seva va ser la primera samarreta d’un jugador del Barça que es va vendre en quantitats industrials a aficionats i admiradors, i amb la seva imatge es van començar a vendre tota mena de productes que, fins aleshores, no haviem imaginat que poguessin portar l’escut del Barça. Gràcies a Maradona, Josep Lluís Núñez es va començar a forjar la llegenda de que sabia explotar com ningú el que ell anomenava “ingressos atípics”.

Però hi ha més. Amb l’excusa del Mundial de futbol d’Espanya’82 el Camp Nou va ser ampliat. Però l’autèntica causa de l’ampliació no va ser el Mundial: en realitat va ser Maradona. Al Mundial de futbol el Camp Nou va acollir cinc partits i, excepte al partit inaugural que hi van assistir 95.000 espectadors (quedant 25.000 entrades per vendre), als altres quatre mai no es va passar dels 65.000. Així doncs, no va ser el Mundial qui va omplir les 120.000 localitats del nou Camp Nou: va ser el Barça...el Barça de Maradona.

Sempre es parla que Kubala va provocar la inauguració del Camp Nou l’any 57. Però poques vegades s’ha dit que l’ampliació del Camp Nou (i els enormes beneficis derivats) se la devem a Maradona.

A ell també li devem l’increment que hi va haver en la massa social de socis: vam passar dels 90.860 de principis de 1.982 als 106.833 (i llista d'espera) que tenia el club a finals del 84. I amb ell vam veure, per primer cop, nens de tots els racons del món amb la samarreta del Barça.

En l’apartat purament esportiu, no es va poder guanyar cap lliga ni competició europea, com he comentat. I en això tenen molta culpa les dues llargues baixes que va patir el crack argentí. Ara bé, si analitzem el rendiment de Maradona quan va poder jugar, els resultats són espectaculars.

Va jugar un total de 58 partits amb la samarreta blaugrana en els que, tot i no ser un davanter, va anotar un total de 38 gols. Com a promig, va marcar en el 66% dels partits disputats. Quants golejadors nats signarien aquestes estadístiques? En la primera temporada (la de l’hepatitis), l’equip va guanyar la Copa del Rei (la final de Saragossa contra el Madrid) i la Copa de la Lliga (la final en què el public del Bernabeu el va ovacionar pel golàs que va marcar). A la segona temporada (la de la lesió de turmell), l’equip va perdre la lliga per només un puntet, va perdre la tristament famosa final de Copa davant l’Athletic, i només va guanyar la Supercopa d’Espanya, davant l’equip bilbaí.

Tenint en compte que les raons que van motivar les seves baixes per malaltia i lesió no es poden atribuir a la seva responsabilitat, podem concloure que el balanç de l’estada de Maradona al Barça va ser molt positiu. Almenys, molt més del què fins ara s’ha reconegut.

Potser la raó d’aquesta injusta valoració no es troba en el què va fer aquí, que va ser molt en poc temps, sinó en el que posteriorment vam veure que podia haver arribat a fer si s’hagués quedat entre nosaltres. I és que veure Maradona triomfar amb el Nàpols i amb la selecció argentina ens provocava un doble sentiment: alegria pels triomfs del què consideravem un dels nostres, i tristor perquè els éxits els aconseguia amb una samarreta que no era la blaugrana.

Amb tot, amb lo positiu i lo negatiu, crec que hem d’estar molt orgullosos de que Maradona vestís la samarreta blaugrana. Per això, i per tot el què va aportar al món del futbol, per alimentar els somnis de tants i tants aficionats, avui, 20 d’octubre de 2006, crec que hem de felicitar-nos, i destacar amb la notorietat que mereix, allò que va succeïr a un petit estadi argentí ara fa trenta anys.

Por todo, Gracias Diego.