Vergonya
La passada matinada centenars d'aficionats del Recreativo de Huelva es dirigien a Madrid per veure com el seu Recre, per primer cop en molts anys, jugava al Santiago Bernabeu. Un terrible accident de trànsit ha segat de cop la il·lusió. Un dels busos on viatjaven els aficionats han patit un terrible accident amb resultat de 4 aficionats morts i 35 ferits, 14 d'ells greus.
Una terrible commoció ha sacsejat Huelva, Andalusia, i l'Espanya futbolística sencera. Tothom es pot imaginar-se, més o menys, l'impacte que causa una notícia així. Però només els qui hem patit de prop la tràgica, inesperada, traumàtica i repentina mort d'un ésser estimat per culpa d'un puto accident de trànsit sabem realment l'immens, profund, trencador, desgarrador dolor que causa, en un mateix, i en tots els que t'envolten.
Són situacions que canvien la visió de la vida. No és un tòpic. Relativitzes les coses. Te n'adones realment el QUÈ val i el què no val la pena. I te n'adones QUI val la pena i qui no val la pena. Reconeixes lo autèntic i lo superflu. Distingeixes lo substancial de lo accessori. I poses cada cosa al seu lloc.
Jo vaig donar les gràcies al futbol per les distraccions que em va donar. Pels mals pensaments que em va treure del cap. Perquè em va fer somriure en moments en què només tens ganes de plorar. Però, en el fons, saps perfectament que tot és fals. Què el futbol no és la vida. No és el més important. Ni lo segon més important. Ni lo tercer. Ni lo cinquanté més important. Que només és una bonica distracció que ens inventat per sobreportar la quotidianitat. Que és una distracció de la vida. Un circ. Però que no és la vida.
Avui, havent conegut la tràgica mort de quatre aficionats, i amb 35 ingressats a l'Hospital, els jugadors del Recreativo no volien disputar el seu partit al Bernabeu. A pesar de la il·lusió que els feia el partit fa només 48 hores, aquest matí no tenien forces. No tenien forces els jugadors, ni els aficionats, ni els directius del Recre. En una ciutat tant petita com Huelva, de 140.000 habitants que gairebé cabrien tots al Camp Nou, una notícia aíxí és com un terratrèmol.
Evidentment, el Real Madrid, en un gest que l'honra, s'ha posat a disposició del club andalús, i s'ha mostrat partidari de no disputar el partit. La Lliga de Futbol Professional, com és lògic, ha dit que cap problema: que estava d'acord en què se suspengués el partit. Hi havia suficients dates com perquè és jugués d'aquí a unes setmanes.
Incomprensiblement, un parell de fills de putes de la Federación Española de Futbol han decidit que el partit s'havia de jugar. A pesar dels 4 morts, dels 35 ferits ingressats a un hospital, i de que tant el Recreativo com el Real Madrid i la Lliga de Futbol Professional s'havien posat d'acord en suspendre...a pesar de tot, un parell de fills de putes de la FEF, amb el president Angel María Villar al capdavant, han decidit que el partit es jugava. Que s'havia de jugar, literalment, "por el bien del futbol".
Feia temps que el futbol no em causava tanta indignació. Ni un penal no assenyalat. Ni un títol no guanyat. Ni un gol fallat. Ni un títol individual mal atorgat...¿com es pot decidir, en una situació com aquesta, que un partit s'ha de jugar, "por el bien del futbol"? I el bé de les famílies de morts i ferits? I el bé dels sentiments dels aficionats? I el bé de la dignitat humana? Tant inhumà s'ha tornat el circ del futbol?
La tristor, vergonya i indignació s'ha tornat al cap d'unes hores en decepció. Perquè no s'han negat a jugar els directius del Recre? Perquè no s'han negat a jugar els jugadors? Tant se val el que digués la Federació!!! Tant se val l'amenaça de sancions!!! Quatre persones han mort perquè estaven passant-se tota la nit a la carretera quan t'estaven venint a animar!!! Han mort amb la bufanda del Recre al coll!!! Què importa una sancíó!!! Quan estareu disposats a fer vaga? Quan el club us degui dues pagues? Perquè no han anat tots els clubs a la vaga? Tant inhumà és el futbol? Tant inhumana s'està tornant la societat?
El de menys del què avui ha passat ha estat el 0-3 que hi ha hagut al partit. Em nego a comentar el resultat. En aquestes circumstàncies, què importa? D'altra banda, no ens enganyem. Amb aquestes circunstàncies, uns jugadors adolorits obligats a jugar han guanyat 0-3 al Bernabeu com haurien guanyat 0-3 al Camp Nou o a Stamford Bridge. La força que dona la barreja de dolor i sentiment d' injustícia és insuperable. Força momentània. Perquè ara mateix, acabat el circ del partit, segur que els jugadors, directius i aficionats del Recreativo de Huelva ja han tornat a la realitat.
Recordaran la històrica golejada d'avui tota la vida. Però segur que la recordaran com la golejada del partit que mai s'hauria hagut de jugar.
5 comentaris:
El fútbol no es la vida pero la muerte si.
Reconozco que el artículo del Patidor me ha hecho pensar.
En primer lugar he visto que me tenía que dar una respuesta a mi mismo del porque que el partido se haya jugado no me ha generado la misma indignación que le ha causado a él.
Luego he analizado su planteamiento detenidamente analizando los argumentos que ha ido exponiendo. He detectado más coincidencias que desacuerdos.
¿Dónde esta pues la clave del asunto de mi discrepancia vital que no racional con el patidor?
¿Quizás radique en posiciones personales distintas ante la muerte?
¿Quizás he visto demasiadas películas, en las que los “protas” han dicho. “La función debe continuar”?
¿Quizás hemos valorado excesivamente en positivo las situaciones en las que actores, deportistas, políticos o mediáticos en general cumplen con sus respectivas obligaciones con las muertes de sus seres queridos muy próximas?
¿Quizás porque en una reducción al absurdo que ni siquiera veo lícito plantear pienso que hay demasiadas muertes en el mundo: accidentales, por catástrofes naturales, por hambre, por enfermedades ligadas a la pobreza, por conflictos armados, por malas acciones de personas y de grupos que si tuviésemos que actuar en consecuencia nos llevarían a la parálisis total?
Muchos “quizás” para contrastar con la realidad de ayer, en la que se jugo el partido y en la que un grupo de personas hizo aparentemente lo que debía y otros llevaron al patidor desde la indignación a la decepción. Y entonces es cuando le daría la vuelta al titular de mi escrito y lo cambiaría por: “La muerte siempre llega pero la vida y el fútbol continúan”
Y la cruda realidad es que si bien había una sombra que rondaba sobre el partido donde el Madrid hizo lo que debía, la actuación del Recreativo veo que puede ser cuestionada y los malos son los que obligaron a jugar el partido todo siguió un guión más o menos previsible; el público se alegró de los goles de su equipo, los jugadores los celebraron de forma contenida y supongo que la ciudad viviría el acontecimiento y la victoria de su equipo con sentimientos encontrados.
Ignoró sinceramente si era correcto o no jugarse el partido pero yo fui de los que no se puso de pie en el partido Barça-Sevilla porque teóricamente con ese gesto se estaba luchando contra el hambre.
Hola a tots/es.
La veritat es que quan em vaig enterar de la notícia no em vaig plantejar el tema de si es jugaría el partit o no. No ho sé, potser per mi el partit no era el prioritari, i penso que aquí radica la qüestió de tot.
Vaig pensar en les famílies dels morts i ferits, en com passaran les festes de nadal i el fi d'any. Com refaran les seves vides...Tota una desgràcia. Però com sabreu tots, als qui hagin passat per aquesta desgràcia com pels que no, la vida continua.
Quan valores la vida més que qualsevol cosa, la salud més que qualsevol cosa, tot el demés, tal i com diu el patidor és secundari.
Creieu que a les families els importava molt el partit? No, a les famílies no els importava una merda. Ara, no tothom, com diu molt bé en Pat, ha tingut les mateixes experiències personals, per que la vida fot òsties a discreció i sense mirar a qui, així que cal ser fred en la decisió a pendre i penso que als que el patidor titlla de "fills de puta" han pres una decisió freda, però basada en raons de segur ben funamentades.
Si, penso que el partit s'havia de jugar. I s'havia de jugar per que segur que hi havia gent, que com el patidor, necessitava del partit per sortir de la tristesa, i més en aquestes dates. Per que el reste de la gent no en té la culpa de que la vida vagi fotent òsties a "diestro y siniestro". Per que no es va faltar mai el respecte a les famílies, ja que es vàren guardar minuts de silènci en tos els camps. Per que s'han mostrat braçalets de dòl... Quin sentit té jugar el partit la setmana vinent, que passa, que com que ja ens haurem oblidat dels morts, el partit ja es pot jugar?. No oblideu que el dòl és més llarg.
Només dir-vos que el que cal és aprendre a raonar amb fredor. A aixecar-se quan caiem.
Cada día moren al món centenars de milers de persones, sinó més. És excusa això per que els que quedem haguem de tancar-nos a casa?
Desgraciadament no podem fer res per les víctimes. Tansòls dedica'ls una oració i respecte, molt de respecte a ells i a les seves famílies.
En definitiva, patidor, entenc molt bé la teva postura. I penso, avui sí, que val la pena patir pel futbol, si això reporta a aquells que ho necessiten una via descapament a les òsties que et ot fotre la vida.
Una abraçada a tots.
A Pat Andrews i a El Tranquil:
No us falta raó en els vostres articles. Llegint-vos, m'enorgulleix que aquest blog us tingui per lectors.
Tots dos coincidiu a assenyalar lo important que és aixecar-se després d'una caiguda. No puc estar més d'acord. És cert que la vida dona molts pals. I que ens hem d'aixecar després de la caiguda. Totalment d'acord.
Però no tothom reacciona igual davant una situació així. I tothom necessita el seu propi temps.
Davant una situació així, penso que no es pot generalitzar. No estic ni a favor ni en contra de que es juguin els partits en aquestes circumstàncies. L'únic que tinc clar és que, en un moment així, s'ha d'escoltar i respectar la veu dels afectats. I jo, el que denuncio, és que els afectats, ahir, van demanar no jugar. Tothom estava d'acord en no jugar. El que denuncio, el que m'entristeix, és que si els afectats demanen no jugar, i tothom està d'acord en no jugar, un senyor de la Federació decideixi que s'ha de jugar "por el bien del futbol", sense tenir en compte el desig dels afectats.
Només això.
Patidor,
Crec que no és bo classificar com a persones afectades a aquelles que no tenen relació directa amb les víctmes de l'accident. Si generalitzem hauriem d'haver suspés tota la jornada lliguera d'aquesta setmana per que els culés també ens va afectar la notícia. Per contra, si veritablement van ésser els familiars els que vàren demanar que el partit no es jugués, si em semblaria una manca de respecte i una equivocació haver-ho fet.
Be. Penso que ja n'hia prou d'opinions, i més sobre aquest tema. Només una pregunta-anèctoda.
En el partit d'ahir davant l'Atletico de Madrid, vaig poder veure com el Barça duia el corresponent braçalet negre en record a les víctimes. L'Ateltico de Madrid no. Perquè? Això si que és una falta de respecte.
Salutacions.
Policía bueno y policía malo.
Es curioso hasta que punto los comportamientos humanos sometidos a condiciones similares pueden ser tratados con protocolos universales. El reparto de papeles, el bueno y el malo, en determinadas situaciones es una pauta de comportamiento cuya utilidad es innegable, estemos hablando de una madre que riñe y un padre que consuela (o viceversa) o de un policía que maltrata al detenido mientras otro policía a continuación le proporciona un cigarrillo.
Sin intentar defender a la Federación, personalmente creo que la Federación Española de Fútbol representa todo lo que se debería erradicar en la gestión deportiva (un buen tema para el bloog, Sr. Patidor), en esta ocasión les ha tocado el papel del policía malo. ¿O acaso no es cierto que finalmente el Recreativo vivió con un cierto alivio el poder jugar el partido el día programado?
Publica un comentari a l'entrada