Santa paciència...

Real Zaragoza 1, Barça 0

Això és el que necessitem els culés per aguantar el via crucis a que ens està sotmetent l'equip, no només aquesta Setmana Santa, sinó tota la temporada. Santa paciència.

Perquè lo d'avui ha estat horroròs. Inaguantable. Infumable.

Perdre es pot perdre, però no d'aquesta manera. No és que hi hagi hagut falta d'encert, ni mala sort, ni un àrbitre perjudicial. No. El què hi ha hagut ha estat falta d'empenta, d'implicació en el partit. De tensió. Una desgana total. Absentisme total. No només de Ronaldinho (que també), al que només apuntaran els de sempre. Sinó de tots. Des de Thuram fins a Messi, passant per Iniesta, Márquez o Xavi. Hauriem d'esmentar gairebé tota l'alineació. Fins i tot a Rijkaard. Només Deco m'ha donat la sensacíó d'una certa tensió, però... Absentisme total, que al món del futbol es paga amb tres punts i, probablement, la pèrdua del liderat, però al món normal es diu absentisme laboral i paga molt més car.

Falten poques jornades per acabar la temporada. El Barça ho té (o ho tenia) tot a la mà. Depèn (o depenia) d'ell mateix. I en els dos mesos i mig que queden de temporada els jugadors només s'havien de prendre amb autèntica preocupació dos desplaçaments. El de Zaragoza i el del Calderón. Avui tocava Zaragoza . Tota la setmana per preparar el partit...i això és tot el què ens pot oferir l'encara campió europeu? Tres xuts a porta, i mal xutats, en 90 minuts? Vinga home... Això és un equip que vol guanyar una Lliga?

Diu un vell aforisme del futbol que es juga com s'entrena. Així ens va. Dilluns festa, dimarts paxanga al Mini-Estadi davant 7.000 aficionats, dimecres rondos...arriba dissabte i l'equip no té la més mínima tensió competitiva. Ara no hi ha l'excusa del cansament del partit intersetmanal. Avui he començat a pensar que és pitjor. Almenys el partit intersetmanal era un entrenament seriòs. Un fet que mantenia la tensió competitiva durant la setmana.

A aquest equip sobrat de qualitat però, aquesta temporada també sobrat d'excés de confiança i de suficiència, i mancat de gana, de tensió i d'esperit de sacrifici només li faltava més relaxament intersetmanal. Clar que si això hagués servit perquè els jugadors recuperessin la forma física entrenant més i millor...però no. Ha servit per donar més descansos i permissos per a bolos publicitaris... I a sobre, Eto'o es "trenca" en un entrenament. Motta, lo mismo...el colmo.

Arriba dissabte i es veu el què es veu. Els nostres quatre defenses van de cul amb els (dos) davanters rivals, i els nostres cracs no superen en una sola ocasió (ni una sola) els defenses rivals. En aquestes condicions és clar que Diogo i els germans Milito semblen cracs mundials. Que fitxin a Movilla també, i recuperin a Sergio García, i a Celades, i a Piqué...

Cert que el Saragossa és un bon equip. Cert. Però és un equip al què, el dia que els nostres veritablement es jugaven la vida, els van fotre dos gols en 30 minuts. A més: no era davant d'aquest tipus d'equips quan el Barça es troba còmode?

Demà el Sevilla ens pot prendre el liderat. El Madrid (el pitjor Madrid de la història) se'ns pot posar a dos puntets. A dos puntets, i amb el goal-average al seu favor. Però és possible? És possible que aquest Barça, amb planter i jugadors netament superiors als seus rivals s'hagi permès el luxe d'arribar a aquesta situació? Posant un mínim de ganes els treuriem 8 punts al segon i dotze o quinze al Real Madrid. Però no. Així estem. I així estem, justament per demostracions com la que hem vist avui.

Que algú sense suficients recursos no aconsegueixi uns objectius és acceptable. Fins i tot pot ser elogiable si s'esforça. Al futbol, com a la vida, qui fa tot el que pot fer no està obligat a més. Però al futbol, com a la vida, que algú sobrat de recuros, qualitat i talent, algú que ho té tot a favor, no aconseguexi els objectius per desídia, falta de tensió i d'implicació és, senzillament, innacceptable.

Avui, per primer cop, em pregunto si aquest Barça guanyarà aquesta Lliga. Potser encara sí, encara que si seguim minimitzant derrotes i treient-lis importància, ens seguirà anant com ens ha anat fins ara. Si la guanya, que pot guanyar-la (que HA DE guanyar-la), definitivament, no serà perquè hagi estat el millor, sinó el menys dolent. Ja és dur reconèixer-ho, i molts culés no sabran fer-ho. Però és el més just, el més saludable, i el més recomanable de cara a fer un bon balanç d'aquesta temporada i una millor planificació de la propera.

Però hi ha, mal que em pesi, una pregunta pitjor: es mereix guanyar-la?

Foto: Marca.com