estes preparados, menino?

Són les 17,30h del diumenge 22 d'octubre de 2006. I això significa que falten poc menys de tres hores i mitja perquè arribi un dels períodes de 90 minuts més esperats de l'any per a qualsevol aficionat al futbol. I és que, a les 21.00 hores començarà a l'estadi Santiago Bernabeu el partit corresponent a la setena jornada de lliga entre el Real Madrid CF i el FC Barcelona. O el que és el mateix: el Madrid-Barça. El Derby. O El Clásico. Com vulgueu. A mí m'agrada seguir anomenant-lo "El Derbi", tot i que darrerament tots els mitjans de comunicació li diuen "El Clásico", com a Argentina anomenen al Boca-River. En definitiva, un Madrid-Barça: un dels millors partits de futbol que es poden veure al món. Un dels millors per a qualsevol merengue, i per a qualsevol culé. El primer dels partits de segle que veurem aquesta temporada.

Fa ja moltes dècades que va nèixer la rivalitat Barça-Madrid. I després de tants anys, amb ja 30 anys de democràcia, la rivalitat entre ambdòs clubs, entre ambdues aficions, segueix tant viva com sempre.

I és que, com diu el tòpic, un Madrid-Barça és un Madrid-Barça. I encara que hi faltin Eto'o i Ronaldo...és un Madrid-Barça. I encara que estiguem a la setena jornada de lliga...és un Madrid-Barça. És com un Boca-River, un Milan-Juve o un Celtic-Rangers. No sé si un Madrid-Barça és millor o pitjor que els altres derbis...però és el nostre. I és un derbi que, a més de l'espectacle futboístic, a més de la històrica rivalitat, té (sí, per suposat, encara les té) un munt de connotacions socio-polítiques.

A un Madrid-Barça tant se val com arribin cadascun dels equips. Tant se val que el Barça li tregui cinc punts al Madrid (que avui podrien ser vuit). Tant se val que els uns vinguin de gaunyar a la Champions (a l'Steaua, que l'únic que sembla haver fet a la vida ha estat donar-nos aquell disgustàs a Sevilla) i els altres de perdre. Tot s'oblida quan comença el partit. I qualsevol cosa pot passar.

El Barça té jugadors amb tanta qualitat, que tant se val que estiguin en baixa forma física, o que en els darrers partits hagin mostrat falta de gana. Perquè quan un jugador del Barça juga al Bernabeu sempre fa un sobreesforç. I allà a ningú mai li falta la gana.

I el Madrid, el mateix. Té jugadors de tanta qualitat, que tant se val les tàctiques de l'entrenador, o el rendiment que vingui mostrant de forma continuada. A un Madrid-Barça no es mesura el balanç dels darrers partits. Només es mesuren 90 minuts. I en 90 minuts, amb jugadors de tanta qualitat, qualsevol cosa pot passar. Qualsevol pot guanyar.

Sempre que em pregunten de quin equip sóc seguidor, dic que seguidor, el què se'n diu "seguidor", en sóc de dos: del Barça i el Madrid. Perquè a tots dos els "segueixo". Són els dos equips dels qui sempre miro el resultat. El del Barça, per saber si ha guanyat. I el del Madrid, per saber si ha perdut o, millor, si li han fotut cinc. Suposo que li passa a milers o milions de persones. Per això, quan els dos equips coincideixen a un mateix estadi, es paralitza el país. Perquè el que significa un Madrid-Barça no es pot explicar amb la raó. És una qüestió de sentiments. I el futbol, per a bé o per malament, és el catalitzador de sentiments col·lectius més potent del món.

Jo ja estic preparat. Espero que tú estiguis preparat. I ells, també espero que estiguin preparats. Però el qui espero que avui realment estigui preparat és el 10. Ronaldinho. ¿Estas preparado,chico? estes preparados, menino?