Dol

No sóc supersticiós en aquest sentit, però la vida ha volgut que el tretzè article d'aquest blog sigui l'article més dolorós. I és que el Barça està de dol. I no de dol futbolístic, de dol de veritat. Primer, perquè ahir va morir inesperadament, a causa d'un accident laboral, el pare de Carles Puyol, el nostre capità. I segon, perquè aquesta tarda s'ha conegut la tràgica mort de Sergi López, un exjugador del Barça dels anys 1980.

Lamento profundament la mort del pare de Carles Puyol, especialment perquè ha succeït en unes circumstàncies, un accident laboral, que penso que sempre es poden evitar.

Però m'ha impactat especialment la tràgica mort de l'exfutbolista Sergi. Sergi López Segú, a qui molts coneixeran simplement per ser el germà del també exbarcelonista Gerard, era per mí alguna cosa més que això.

Nascut el 6 d'octubre de 1967, va entrar a formar part de les categoríes inferiors del Barça de molt petit, com posteriorment farien els seus germans Juli i Gerard. I va destacar de seguida al Mini Estadi, liderant l'equip juvenil que, dirigit per Charly Rexach, va guanyar dues Copes d'Espanya.

El vaig veure jugar al Mini en moltes ocasions, en aquella època que tant anava al mini acompanyat pel Pep i pel Cabra. I la veritat és que el Sergi era un jugadoràs. Jugava de lliure i de migcampista organitzador, i tenia un gran xut gràcies al qual va fer un bon grapat de gols. Era un jugador majestuós que va arribar a ser conegut com "la Montserrat Caballé de la pedrera blaugrana", com el va batejar l'aleshores directiu Albert Mussons. A mí m'agradava especialment. Sempre he pensat que futbolísticament era millor que el seu germà Gerard, i fins i tot millor que els migcentres que han triomfat al primer equip com Milla, Guardiola o Xavi. Sí, per mí, era millor. I a més, li tenía una simpatía especial, perquè es deia com jo. Sergi L.

Els que acostumavem a anar al Mini sabiem que el Sergi era boníssim, i que acabaria triomfant al primer equip. Finalment va debutar amb els grans a la temporada 1987-1988. Concretament, el 31 de gener de 1988, al Camp Nou, i en partit de lliga contra el Las Palmas, quan va entrar al minut 57 substituïnt Gerardo Miranda. Tenia aleshores 20 anys.

Va formar part de la plantilla del primer equip tres temporades, però les constants lesions no el van deixar demostrar tot el talent que duia dins. En tres temporades només va poder jugar 54 partits (26 de lliga), però va formar part del planter que va aconseguir la primera lliga de Cruyff (90-91), dues Copes del Rei (87-88 i 89-90) i una Recopa d'Europa (1989). Al final de la temporada 90-91 Johan Cruyff va decidir prescindir dels seus serveis i el club li va donar la carta de llibertat.

La temporada 91-92 va estar al Mallorca, i de la 92-93 a la 94-95, tres temporades al Saragossa, on va arribar a guanyar una Copa del Rei i una Recopa d'Europa. A aquests clubs també va patir constants lesions, i va acabar retirant-se prematurament del futbol, al final de la temporada 94-95, amb tant sols 28 anys d'edat. En total va jugar 71 partits a Primera Divisió.

Sempre vaig sentir dir que el Sergi tenia un caràcter difícil. I que, a part de les lesions, havia patit diferents trastorns psicològics, potser causa o potser consequència de les constants lesions que l'impedien demostrar el seu talent, i que poc a poc anaven acabant amb la seva carrera, amb les seves il·lusions de joventut, i amb les expectatives que havia generat entre els aficionats i els periodistes.

Des de la seva retirada vam conèixer poques coses del Sergi. A penes el vam veure alguna vegada al costat del seu germà petit, el Gerard. Però mai no es va parlar d'ell als mitjans.

Avui hem sapigut que ha mort a l'edat de 39 anys, atropellat per un tren a l'Estació de França de Granollers, la seva ciutat natal. Diu la nota de premsa del diari Sport que "tot fa pensar que s'ha tractat d'un suicidi". Si es confirma aquesta tesi, lamentablement no em sorprendrà.

No sé què pot haver dut a una persona de 39 anys a treure's la vida, però vull pensar que la frustració vital del Sergi no té res a veure amb la seva mala sort al futbol. Com vull pensar que, si es coneixia la seva realitat, tant el Barça com l'Agrupació de Veterans del club li van brindar tot el seu recolzament fins a l'últim moment. Perquè tot i que poguem pensar que ara ja no hi ha res a fer, sí que hi ha. Podem pensar en el Sergi per reflexionar sobre com evitar que això torni a succeir. Descansa en pau, Sergi.