Podrà fer alguna cosa Laporta?

Des que va arribar a la presidència del Barça al juny del 2003, Joan Laporta ha mostrat sempre un gran afany per ser a prop dels grans nuclis de poder esportiu i social. A prop dels que manen.

Lluny de tancar-se al seu despatx del Camp Nou, Laporta ha fet quilòmetres i quilòmetres viatjant. Tant per seguir a l'equip (de futbol) com per reunir-se amb els màxims mandataris de l’esport espanyol, europeu i mundial en general, i del futbol en particular. Laporta ha volgut participar activament en la pressa de decisions de les institucions esportives, com va fer Josep Lluís Núñez en els seus primers anys presidencials, partint de la ferma (i lamentable) convicció de que els resultats esportius comencen per aconseguir-se als despatxos.

I la veritat és que, en aquests tres anys, no li ha anat gens malament, ni al Barça, ni a Laporta.

El Barça, ja sabeu: dues lligues i una Champions. Dues lligues i una Champions aconseguides gràcies al grandíssim futbol practicat per un autèntic equipàs. Evidentment. Però també (ho hem de reconèixer) gracies a haver tingut una miqueta la “sort dels campions”. I com podeu imaginar, quan em refereixo a la sort dels campions també em refereixo, també, al fet que la Federació Espanyola de Futbol decidís finament “perdonar” el tancament del Camp Nou, a que en més d’un (i de dos) partit de la Lliga espanyola molts rivals i mitjans parlessin d’un cert favor arbitral al Barça, a que al minut 20 de la final de París a l’Arsenal li expulsessin el porter...En definitiva, la sort dels campions...

Ara mateix només em ve a la memòria un capítol d’autèntica mala sort en aquests tres anys: aquella expulsió de Ronaldinho en el partit de Copa del Rei al Camp Nou que ens va impedir remontar l’eliminatòria en front el Saragossa. Potser tinc mala memòria (ajudeu-me a recordar altres episodis si us plau), però la veritat és que ara mateix només recordo un capítol d’autèntica mala sort. I em sembla un fet molt destacable perquè abans (o es que no ho recordeu?), viviem sis episodis de mala sort per temporada.

A nivell personal, tampoc li ha anat malament a Laporta. Dels despatxos esportius va arribar també la decissió de no inhabilitar-lo. I és que, com deia, a més de tenir un molt bon equip al camp, Laporta s’ha mogut bé als despatxos. Com a mínim, coincidirem en què s’ha mogut.

Laporta va mostrar des del principi les mateixes ganes que el primer Núñez de contribuir a millorar les coses al món del futbol. A les seves ganes, i a la força (evidentment) que li dóna ser el president del Barça, Laporta hi afegeix altres valors personals. És jove (generació powerpoint) en un món dominat per seixenters, està preparat (sobretot en un aspecte tant bàsic a les relacions internacionals com dominar l'anglès), té bona presència, sap parlar, sap mirar als ulls de l'interlocutor, és afable en el tracte curt i té el grau suficient de cinisme i falsedat com per a saber portar-se bé amb gairebé tothom. Tot això explica que Laporta (a diferència de Joan Gaspart, per exemple) tingui un baix índex de rebuig entre els dirigents rivals. Ràpidament es va entendre amb el president de la Real Federación Española de Futbol, Ángel María Villar, amb qui sembla tenir una excel·lent relació. I ràpidament va començar a treure el cap als organismes internacionals: tant al G-14 com a la UEFA i a la FIFA. No em cap dubte que, a nivell internacional, també va el va ajudar tenir la propaganda a favor d’un personatge tant infuent com Johan Cruyff, a qui Laporta mai porta la contrària.

Així, fa un temps que Laporta va ser convidat a formar part de la comissió de finances de la FIFA. Després va ser anomenat vicepresident de la European Club Forum, que aglutina a a més de cent clubs europeus. Finalment, el president de la FIFA, Joseph Blatter, l’ha anomenat aquesta setmana President de la Comissió de Competicions de la FIFA, que fins ara dirigia el president del Milan Adriano Galliani (condemnat a Itàlia per adulterar les competicions, quina ironía!).

És curiós que Blatter hagi anunciat el nou càrrec de Laporta just dos dies després que tota Catalunya clamés per l’arbitratge del partit Barça-Chelsea. Un bon cop d’efecte.

Ara, però, arriba l’hora de la veritat per a Laporta. Perquè aquest sí que és un càrrec des del que (si de veritat funcionen les institucions esportives) es poden fer moltes coses. La comissió de competicions de la FIFA és l’encarregada d’estudiar i organitzar correctament el calendari internacional de competicions de futbol. És la comissió des de la que es pot proposar un calendari mundial únic de competicions de seleccions. És a dir, que no es celebri al mes de gener una Copa d’Àfrica que ens privi un mes i mig d’Eto’o, com va succeir fa un any. És la comissió que ha de posar ordre en el calendari dels partits amistossos i oficials de les seleccions. És la comissió des de la que s’hauria de liderar la reducció del nombre d’equips participants en competicions oficials, per tal de reduir el nombre de partits (començant per la Lliga espanyola). És la comissió, en definitiva, que hauria d’harmonitzar un calendari que, lluny de sotmetre’s als dictats de les televisions i els espònsors, primés l’interés dels clubs i dels dels jugadors.

Perquè, ¿de qué serveix poder veure tants partits per la tele si després veiem un mundial paupèrrim i els grans jugadors, amb més de 70 partits a les cames, arrosseguen un estat de forma lamentable?

Ara Laporta té la paraula. Després de tants anys sentint-lo queixar-se, ara té la verdadera oportunitat de fer coses perquè canvii alguna cosa al futbol mundial. I esperem que les faci. I que entengui que la millor manera de servir al Barça no és guanyar-nos el favor de cap comité arbitral, sinó reduir el nombre de partits. Perquè si Eto’o, Ronaldinho i companyia estan en plena forma, no hi ha àrbitre que ens pari.