Papiroflexia

Sempre he sentit una certa fascinació per la papirflexia. I una sana enveja per aquells que, a partir d'un simple trosset de paper, tenen l'habilitat de fabricar un avió capaç de volar. Per això, la nit d'ahir al Camp Nou va ser per a mí de lo més distreta.

Els aficionats del Barça tenim una gran habilitat per a construir avions. És una d'aquelles coses que només sabem els habituals del Camp Nou, perquè a penes es poden apreciar per televisió.

I és que la papiroflexia ha viscut grans époques al Camp Nou. Recordo aquelles nits a l'Estadi, amb Gaspart a la llotja ... quines grans vetllades de papiroflexia!

Ara els aficionats estem desentrenats. El bon joc de l'equip les darreres temporades ens ha fet estar tant pendents del terreny de joc, que amb Rikjaard, Ronaldinho i companyia a penes hem tingut temps de practicar.

Aquesta temporada, però, hem tingut algunes estones per tornar a probar les nostres habilitats. Ahir, tot i que l'estadi només va enregistrar mitja entrada, en vaig arribar a comptar (sí, els vaig intentar comptar un a un) més de vint avions de paper sobre la gespa. Tenint en compte que vaig procedir a l'escrutini al segon temps, i que al descans uns voluntariosos empleats van procedir a netejar la gespa, em sembla una quantitat notable, que diu molt de l'habilitat i destressa de l'aficionat culé. Perquè no és gens fàcil que un avió arribi a la gespa, eh.

Ahir, per exemple, un dels avions més admirats va ser un que, dissortadament, no va trobar el camí de la gespa. Es va enlairar molt a prop meu, de manera que vaig poder contemplar el seu vol que, durant gairebé un minut (un minut és moltíssim per un avió!), va planejar des de la tercera graderia del gol sud fins a la primera graderia del gol nord, en una impressionant trajectòria per tota la grada lateral. No va trobar el premi de la gespa, però l'elegància del seu vol va fer que el seu autor fos recompensat amb alguns aplaudiments, i unes quantes mirades d'admiració.

Però no tots els projectes aeronàutics tenen la mateixa sort. I com a mostra, el menda.

Amb la meva companya, la Patidora, vam decidir fabricar el nostre propi artil·lugi. Hi vam posar una gran il·lusió en la fabricació. Vam escollir el paper de major qualitat d'entre els molts que teniem a mà. Vam doblegar-lo com Déu mana. Li vam fer unes ales que li donaven un impressionant aspecte aerodinàmic. La Patidora va bufar-li la punta (per què tothom bufa la punta als avions?), i jo vaig procedir a enlaira-lo, intentant-lo dotar de la força i la direcció adequada. Però un cop més, el meu enginy va fracassar estrepitossament. Després d'un breu i prometedor enlairament, va fer un brusc i estrany gir de 180 graus, i es va estavellar just a la cara d'un guiri que tenia just dues cadires davant meu. Per un moment vaig pensar que el bon home s'emprenyaria (es podia haver menjat l'avio!). Però, per sort, l'amable turista (que podria ser paisà de Guddjohnsen a jutjar pel seu aspecte), estava tant bocabadat de ser al Camp Nou, que ni es va adonar de l'impacte que acabava de rebre. En contra del què havia pensat, no només no li havia donat la direcció adequada sinó que, per sort, tampoc la força suficient. No em vaig atrevir a mirar al meu voltant. Vaig imaginar les cares que feien els meus con-espectadors.

Per sort, va aparèixer Xavi per distreure el personal, marcant el tercer gol del Barça al Recre. I el va fer de cap! Igual que, minuts abans, havia marcat Ronaldinho. De cap. Insòlit. Dos gols aeris. Per mí que ahir el partit el vam guanyar els aficionats: cada cop que la pilota s'enlairava, els defenses del Recre es distreien amb els avions. I Ronaldinho i Xavi, que ja deueun estar una mica acostumats, van aparèixer per rematar de cap!

Del partit, ja que en parlem...doncs poca cosa a dir. Avui he vist el resum de dos minuts a la tele, i he al·lucinat. Tant bó va ser el partit? No. El que passa és que a la tele et fan un resum de dos minuts, i sembla que el Barça fes un partidàs. Però no. Igual que els últims partits: només va canviar el rival.

Quan marxavem, vam enfilar Arístides Maillol amb la satisfacció de ser líders en solitari. La Patidora, però, em va advertir: "com dimarts juguem igual que avui, el Chelsea se'ns menja amb patates". "No dona, no. Contra el Chelsea, els jugadors jugaran amb molta més tensió que avui, i serem els de l'any passat", vaig respondre. Però dins meu, alguna cosa em deia que, efectivament, per primer cop en molt molt temps, em feia una por l'arribada al Camp Nou d'un equip visitant.

Espero que, dimarts, siguin els jugadors el que facin l'avió sobre la gespa. I que no sigui de paper.