dijous, de gener 11, 2007

El Derby. (O Derbi?)


A finals del segle XIX va nèixer a Anglaterra l'expressió "Derby", per referir-se a la passió que despertaven els enfrontaments entre els dos equips d'aquesta ciutat amb nom de bicicleta: el Derby County i el Derby United.

Amb el temps, i per l'influència que el futbol anglès tenia a tot el món, es va extrapolar a tots els paissos el nom de "derby" per referir-se a tots els enfrontaments entre dos equips de la mateixa ciutat. Tant se valia que els equips fossin d'una altre ciutat anglessa, o italiana, espanyola o brasilenya. No es va parlar mai de "liverpulazo" per referir-se als Everton-Liverpool, ni del "Milanazo" per referir-nos als Inter-Milan. Tampoc eren "portoalegrazos" els Gremio-Internacional de Porto Alegre. Tots els derbys eren senzillament això: derbys.

Amb el pas dels anys la paraula "derby" va anar estenent el seu significat més enllà de les ciutats, per referir-se també als enfrontaments entre equips d'àrees geogràfiques més àmplies: primer una regió, després un país sencer. Així, un Athletic de Bilbao-Real Sociedad va passar a ser el "derby vasco" encara que un equip fos de Bilbao i l'altra de Donosti. I els Barça-Madrid de seguida van ser batejats com "el Derby español por excelencia". Com si Espanya s'hagués reduit al tamany d'una ciutat quan arribava "el derby".

En els últims anys els mitjans de comunicació han abusat tant de la paraula "Derby" que fins i tot hem llegit que "el Barça-Chelsea es el derby europeo del momento, como el Madrid-Bayern lo fue anteriormete". Vaja, que qualsevol partit que generés una passió especial era un "derby".

Per això, alguns mitjans de comunicació han intentat reconduir la situació i posar a cada cosa el seu nom. Els mitjans madrilenys van rebatejar els Barça-Madrid. Així, a més d'anomenar-los "el partido del siglo" (cada país té el seu partit del segle, que es celebra cada any entre dos i quatre vegades: és a dir, hi ha de 200 a 400 partits del segle a cada país), van deixar de dir-se "derbis" per reanomenar-se "El Clásico", agafant prestat l'apelatiu que des de fa molt de temps s'utilitza a Argentina per referir-se als River-Boca (quan l'enfrontament entre aquests dos equips, tots dos de Buenos Aires, sí que es podría anomenar "Derby"!!!). Quan el Barça i el Madrid es van enfrontar a les semifinals de la Copa d'Europa fa pocs anys, el partit desprenia tant dramatisme que se'l va batejar "El Superclásico". Si algun dia Barça i Madrid disputen una final de la Champions com batejarem el partit?

No acabo de tenir clar com hem d'anomenar els partits inter-regionals, inter-estatals o inter-europeus de màxima rivalitat. Però una cosa sí tinc clara: el "derby" és el partit entre dos equips de la mateixa ciutat. I a Barcelona, el "derby" és el Barça-Espanyol. I dissabte en tenim un. Així que disfrutem-ho al màxim les hores que queden. Bàsicament per quatre raons:

1) Perquè mai a la història s'havia donat la circumstància que el "derby" barceloní enfrontés al Campió de Lliga (i Champions) amb el campió de Copa. Qui vulgui dir que aquest derby està descafeinat ho haurà d'argumentar bé.

2) Perquè la història dels dos clubs mereix que visquem el partit amb tota la passió.

3) Perquè, com cada any, ambdòs equips arriben al "derby" amb l'imperiosa necessitat de sumar els punts.

i 4) Perquè quan l'Espanyol se'n vagi a Cornellà, haurem de tornar a discutir si al Barça-Espanyol l'hem de seguir anomenant derbi, o també hem de buscar un nou mot alternatiu.

Pulutant, disfrutem del Derby. (O Derbi?).

7 comentaris:

mikelele ha dit...

perico que vuela
perico a la cazuela...

no en serio que tinc molts amics pericos, i com bons pericos són anticulés. El que no entenc massa és aquest sentiment com de simpatia que molts culés tenen en vers l'Español...crec en la rivalitat acèrrima però sana, m¡no malinterpreteu..

Anònim ha dit...

como me gusta eso de perico que vuela a la cazuela,a parte de rimar estratosfericamente bien,es una incongruencia como el incongruente que la ha escrito ya que es la típica expresion de un personajillo que lo único que le gusta es decir que es de los otros,no es socio,no sabe de futbol,y tampoco sabe por que nos dicen periquitos y claro esta no se lo explicare,"que se documente un poquito"a parte de todo esto tampoco es socio de los otros por lo que entederemos que ste sr es de azúcar.
quisiera dar mi apoyo desde aqui a todos los pericos y decirles que los vamos a pegar un buen repaso o eso intentaremos sin menos preciar al rival

El tranquil ha dit...

Un cop els pericos siguin desterrats a la perifèria, no caldrà seguir anomenant el partit com a "derby". Com molt bé ha dit el patidor, considera derby a l'encontre entre dos equips de la mateixa ciutat. Així que no caldrà anomenar-li derby. L'Espanyol serà l'equip de cornellà i el F.C Barcelona de Barcelona.

Pel que fa al partit d'quest cap de setmana, serà un partit més intens que el vist amb l'Alavés o amb el getafe. Hi ha quelcolm de més en joc. L'Honor i el curriculum. No els punts com diu el patidor.
Pels pericos perdre serà un fet més, el costum, pels culés un desgraciat i imborrable resultat.
Pels periquitos guanyar podrà superar l'alegria conseguida al guanyar la copa, per contra, pels culés guanyar serà una simple bona notícia.
Veieu, els dos equips i les dues aficions no juguen amb idèntiques condicions. Moralment tenen més que guanyar els pericos que els culés.
Així que amics culés. No nos durmamos en los laureles.

Pat Andrews ha dit...

Siempre hay un momento en la infancia en el que se abre una puerta y deja entrar al futuro.
Graham Greene


En mi infancia había dos puertas que se me abrían alternativamente cada fin de semana y de ninguna de las dos tenía la llave. Se trataba de colocarse estratégicamente cerca de las entradas de los socios del Nou Camp y de Sarria, poner cara de buen chico y esperar que algún socio al que le sobrará un carnet te eligiese por tus méritos (nunca sabré cuales erán) y te hiciese pasar con él. Una vez dentro la sensación de libertad era total, en mi caso daba unas gracias rápidas y agradecidas y desparecía corriendo entre la gente hacia cualquier entrada en la que ya no hubiese más controles para ver lo antes posible ¡el campo!, allí, en aquel momento era consciente que aquella tarde había triunfado.
Las tardes más aciagas en las que mis dotes de conquista no habían funcionado en el campo del Español aún tenia el recurso de acceder, es decir intentar colarme, por una especie de riera no asfaltada que lindaba entre el campo y "Piscinas y Deportes" donde si no había "grises" a caballo era posible acceder al campo no sin pasar algunas complicaciones y pueblas atléticas: saltos de vallas, de altura y 32 metros lisos.
En el campo del Barça creo que colarse no era posible o yo no conseguí descubrir como hacerlo y eso que le daba una vuelta completa antes de marcharme con mis ansias de triunfo maltrechas y oyendo como se iba alejando el rugido del estadio mientras yo avanzana por travesera de Las Corts de vuelta a casa.

De esta manera y antes de conseguir entrar regular y oficialmente y como un triunfador reconocido por la sociedad en campo del Barça con mi tio y al campo del Español con entradas conseguidas por distintos procedimientos puedo guardar recuerdos más o menos exactos de jugadores que he visto vestidos de blaugrana y blanquiazul: Ladislao Kubala, Cayetano Re, Marcial Pina. También he visto en directo con la camiseta blanquiazul al presidente honorífico del Real Madrid, Alfredo Diestefano ¿Como no tiene que ser un poco merengue el color blanco de la camiseta del Español?
He visto A Fernado Daucik alinear a su hijo Yanko en Sarría con la afición dividida entre defensores y detractores de un jugador de los que en la grada son reconocidos como "tochos", tipo Martí Filosiá al otro lado de la Diagonal. (Marti Filosíá, Carles Rexach y Luis Pujol, contra los que llegue a enfrentarme cuando jugaban en el amateur del Barça y yo era portero del Sans)
Me acuerdo de los marcajes de Benitez a Gento hasta que unos mejillones le hicierón cruzar una calle e instalarse definitivamente en el recinto contiguo al Nou Camp.
Recuerdo a jugadores de distintas épocas que marcarón definitivamente mis sentimientos con la pasión por el fútbol: Eulogio Martinez, Evaristo de Maceda al que llegue a conocer personalmente e ir a su casa a jugar con sus hijos, recuerdo a Zoltan Czibor, la cabra loca, centrando y a cabeza de oro, Sandor Kocsis, rematando.

En algún momento de mi infancia la puerta de mis sentimientos se hizo más blaugrana que perica. Es un dato, no tiene ni explicación ni justificación, aunque podría encontrar muchas algunas accidentales otras más profundas, pero lo que si es cierto es que inamovibles.

Luego el tiempo ha seguido poniendo jugadores, partidos, derbys, decepciones y triunfos en mi historia futbolera hasta llegar al ESpañol-Barça de esta noche donde un posible resumen personal a "tot plagat" sería:
siempre quiero que gane el Barça y que el Español cuando esta en segunda suba a primera división.

Alvaro Koso Bar ha dit...

Cayetano quin???? el plistocè ens visita.
Matusalem

Jo, culés amb passat blanquiblau. Hauríem d'anar pensant a treure alguns dels nominats del club "e.c.c.e.c." per qüestions d'edat, no s'admeten majors de 80 anys.Jeje.

Jo quan estan en segona m'alegraria si baixessin a tercera

Anònim ha dit...

buenas tardes,en primer lugar quisiera quitarme el sombrero sobre el relato acontecido respescto al Sr PAT ANDREWS,muy a pesar yo creo que el desenlace final es caotico,por su decantación,pero el fondo es bueno por lo que creo que lo que queda es una persona razonablement"cule".
Yo sin embargo quisiera darle desde estas pequeñas lineas de pensamiento,las gracias a mi padre por:llevarme a SARRIA,sentir el español,entender al español,sufrir el español,tener la sangre blanquiazul.

Anònim ha dit...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...

...perico que vuela,
perico a la cazuela...