DAFO

El pitjor del partit d'avui no és la derrota per 0-1. Ni que hagin augmentat exponencialment les possibilitats de quedar eliminats a la Copa (competició que, pels rivals que queden, no podiem tenir més de cara). Entre d'altres coses perquè aquest Barça, a partit únic, en una nit de gala i amb tots els jugadors hipermotivats (Eto'o i Messi inclosos) és capaç de remuntar a la Romareda.
El problema no és aquest. És el missatge. El que el Saragossa ha donat a tots els equips amb els que ens hem d'enfrontar les properes setmanes: guanyar al Camp Nou, ara, és possible. Ja torna a ser possible.

És possible perquè el Barça, definitivament, ja no és el campió de l'any passat. Bé: és el campió perquè encara no n'hi han un de nou. Però ja no és aquell equip que, per la seva velocitat, pressíó, tensió i altíssim encert atemoria els rivals. No és l'equip que, fins i tot en les males nits, guanyava. Venir al Camp Nou, ara, ja no és un suplici.

El Barça era fa uns mesos com aquella bèstia a la que ningú gosava apropar-se. A la que es respectava i es temia. Era una bèstia famèlica, ràpida, forta i poderosa que et matava sense contemplacions a la petita errada que cometessis.

Però la bèstia ha anat donant senyals de feblessa els darrers mesos. I poc a poc tothom ha gosat apropar-se més. I quan més s'han apropat, quan més han perdut la por, menys famèlica, ràpida, forta i poderosa ha semblat. Primer van ser derrotes per la mínima, desprès empats. Ara, alguns rivals ja surten al Camp Nou sabent que, si fan bé les coses i juguen amb ambició, poden derrotar la bèstia. I avui, per primer cop aquesta temporada, el Saragossa ho ha aconseguit. Ho ha aconseguit, a més, permetent-se el luxe de tenir als seus davanters pressionant la defensa blaugrana al minut 92 en busca del 0-2.

Víctor Fernandez, excel·lent entrenador, ha fet avui un perfecte anàlisi DAFO del partit, i ha sabut transmetre als seus jugadors quines eren les seves debilitats, amenaces, fortalesses i oportunitats. Ha sabut compensar les debilitats pròpies, neutralitzar les amenaces externes, exposar les seves fortalesses, i aprofitar les seves oportunitats.

I, amb un equip armat amb jugadors de qualitat, ha fet plantejament tàctic intel·ligent, sabent que avui només es jugava la primera part de l'eliminatòria. I que la segona part, la jugarà a casa seva. Ha jugat el seu partit, i li ha sortit perfecte.

El Barça, en canvi, no ha donat la sensació d'haver pensat en res. Ni d'haver pensat en el rival, ni en la eliminatòria, ni en les seves debilitats, ni en les amenaces... Ha jugat un partit d'anada de Copa contra el Saragossa com si fos un partit de lliga contra el Celta. Com fa uns mesos, quan no importava el rival ni la competició ni la tàctica perquè la bèstia sempre tenia recursos per aixafar els rivals.

Però el Barça ara té debilitats. I amenaces. I les seves fortalesses i oportunitats no són les mateixes de fa un any.

Urgeix, per tant, que Rikjaard faci un nou anàlisi DAFO. O millor, més d'un. Un per cada partit, i per cada jugador. I que resitui a cadascú al lloc que, pel seu rendiment, actualment hauria d'ocupar. Potser reflexiona i s'adona que el que fins ahir era una fortalessa, avui és una debilitat. I que potser ha d'enviar algú a la banqueta...o al Montseny a posar-se en forma. I que, quan els jugadors no estan en la millor forma, s'han de afinar les qüestions tàctiques. I que els partits s'han de preparar. Que els rivals s'han d'estudiar. Fins i tot les jugades a pilota parada com la que ens ha costat el gol (el gol de Diogo, calcat al que li va fer al Sevilla: si ho sé jo...en fí).

S'imposa la reflexió i la decisió. Les genialitats dels cracs ja no són suficients. Perquè, com va dir dilluns el filòsof Charly Rexach, "a primera divisió ja no queden tontos". O sí?

Fotos: Marca.com