Històries personals: el meu etern agraïment a Joan Gaspart

L'estiu del màgic any 1992, acabat de fer el tercer curs de periodisme, vaig tenir la sort d'entrar a treballar (juntament al meu amic Ignasi Gaya, avui a TV3) a la delegació a Catalunya d'Antena 3 Radio, l'aleshores cadena de ràdio més important d'Espanya, amb més audiència fins i tot que la SER. Vaig començar com a becari a informatius: currar dur, des de les set del matí fins a quarts de vuit de la tarda. Tot i treballar més de dotze hores diàries sense contracte i a canvi de 0 pessetes (només em pagaven el dinar), em sentia feliç i envejat pels meus companys de facultat. Tenia l'oportunitat de treballar a un gran mitjà de comunicació, envoltat de bons professionals en un estiu ríquissim per a Barcelona informativament parlant. A més, vaig tenir la sort que confiessin en mí i, desprès de només 15 dies a l'emissora, em donguessin l'oportunitat de "fer micro". Un dia em va agafar Juanjo Monter (aleshores cap d'informatius, avui a Ràdio Barcelona) i em va dir "dilluns debutes en antena: faràs "El primero de la mañana" amb el Josep (Josep Romero). "El primero de la mañana" era l'informatiu estrella de la cadena, un dels més escoltats a Catalunya. Em va agafar un vèrtig brutal. Així que, per matar els nervis de l'espera, el cap de setmana anterior al debut m'en vaig anar amb uns amics a Pamplona, als San Fermins, i amb la ferma convicció de còrrer davant els toros. El meu germà havia corregut anys abans, i vaig pensar que si ell ho havia fet jo no podia ser menys. A més, tenia l'excusa perfecte: si era capaç de posar-me davant els toros, dilluns no tindria cap por a posar-me davant el micro. I així ho vaig fer: dels vuit amics que vam anar només dos vam correr carrer Estafeta amunt. Cagat de por (jo, que quan veig sang em marejo!), però vaig còrrer. Collons sí vaig còrrer!!!I la sensació d'entrar a la plaça, abarrotada de gent, amb els toros trepitjant-me els talons va ser brutal. Només entrar a la plaça vaig saltar la "barrera" i, en fer el gest, em va agafar una rampa brutal a la cama dreta. Clar, acabava de fer un esforç brutal desprès de tota una nit de farra i vins. Amb la perspectiva del temps penso que no podia haver fet major bogeria. A l'endemà, a sobre, vaig repetir: l'adrenalina enganxa, i l'home és l'únic animal...ja sabeu.

Total que l'endemà dels toros van arribar els micros. Vaig aprendre més aquells tres mesos que els tres anys anteriors a la facultat. Jo estava a informatius però clar, en realitat els qui m'enlluernaven eren els del departament d'esports. Des de feia anys jo era un fidel oient de José María García, i per un vailet de 19 anys com jo, les veus de Pepe Gutiérrez, Siro López, Enrique García Corredera, Cristian García i Bernat Bafaluy eren mítiques. Quan passaven pel meu costat gairebé m'inclinava. Per qualsevol estudiant de periodisme amant dels esports hauria sigut un somni entrar a treballar amb aquell equip. Però era, es deia, dificilíssim. Era un equip reduït i compacte.

La veritat és que no van ser bons mesos per a Antena 3. Va ser entrar jo que es va anunciar la seva compra per part de la Cadena SER. José María García va anunciar la seva marxa i tothom va començar a patir pel futur. Tres anys abans havia viscut una situació similar: al 1989 vaig entrar a treballar a la Caixa de Barcelona i, quinze dies després, es va anunciar la seva fusió (absorció en realitat) per part de la Caixa de Pensions. Era jo el gafe? o l'habilitat per anar a empreses a punt de ser absorbides era pura casualitat?

Jo, en canvi (tornem al 92), estava més content que un xínxol. Vaig tenir la sort d'estar a informatius en un estiu molt esportiu, el de la celebració dels Jocs Olímpics, de manera que la meva feina estava indirectament molt impregnada pels esports: tot allò social, polític i institucional que envoltava el pre, durant i post dels Jocs. Moltes vegades em tocava fer moltes altres coses que res tenien a veure amb els esports, clar.

Un dia em va tocar anar a una roda de premsa que oferia la Cambra de Comerç de Barcelona. Feien una primera valoració de l'impacte econòmic que els Jocs havien tingut en els hotels i comerços de la ciutat. Quin rotllo, vaig pensar. No tenia ni idea del que es coia al comerç barceloní, i en la lectura dels diaris del matí havia centrat tota l'atenció en les escandaloses declaracions que l'aleshores president del Real Madrid, Ramón Mendoza, havia fet la nit anterior contra l'aleshores president del Barça Josep Lluís Núñez. Si no recordo malament, li havia arribat a dir "enano de feria". Impressionant.

Vaig arribar a la sala de la roda de premsa, on només hi havia 10 o 15 periodistes, tots experts en temes d'economia. I aleshores, com si aparegués el calv de la loteria, va aparèixer a la sala...Joan Gaspart!!! És clar!!! El vicepresident del Barça era el president de la Cambra de Comerç de Barcelona i del Gremi d'hotelers!!!

Estava molt seriòs. Extremadament seriòs. Gairebé de mala llet. Una seriositat que no s'adeia amb l'exitòs balanç que estava presentant. Va despatxar la roda de premsa en 20 minuts i els periodistes, veient-lo tant parc i seriòs, apenes li van fer tres o quatre preguntes del tema. Acabada la roda de premsa, els veterans periodistes d'economia van agafar els seus bàrtols, i la carpeta plena de gràfics i números que ens havien repartit, i van marxar. I aleshores se'm va encendre una llumeta. Amb una barreja de por i respecte vaig apropar-me a Gaspart i li vaig pregar: "perdoni, li importaria que li preguntés per una qüestió encara que no tingui a veure amb el motiu de la trobada?". Em va mirar seriòs. "És sobre el Barça". Em va mirar el micro i va veure el logo d'Antena 3. Directament, sense esperar més, i amb la gravadora ja enxufada li vaig preguntar (en castellà, perquè em respongués en castellà i, digués el què digués, ho poguessin entendre a tota Espanya): "qué opina de las declaraciones que ha hecho Ramón Mendoza sobre el presidente Núñez?". I Gaspart va esclatar. Va deixar anar al meu micro tota la bil·lis que portava aguantant des de feia hores. Havien atacat al seu president i ell, sempre fidel escuder, va sortir al seu rescat com un guerrer malferit. El que va acabar dient Gaspart al meu micro va, com a mínim, anivellar-se a les declaracions inicials de Ramón Mendoza. "Moltes gràcies, senyor Gaspart".

Vaig arribar a la redacció i vaig lliurar la cinta al Siro i a l'Enrique. Quan els vaig dir el què tenia van posar els ulls com a plats. El só era perfecte, i només nosaltres teniem les declaracions. Era, efectivament, tota una exclusiva. Antena 3 va dedicar tots els programes esportius del dia a aquelles declaracions, fins i tot el programa nocturn "Supergarcía". Jo no vaig sortir en Antena, però el sensacional Siro López (tot un crack de veritat), va repetir en varies ocasions allò del "gracias al fenomenal trabajo de Sergi Larripa". Jo em deia:"fenomenal trabajo"? Només li havia fet a Gaspart la pregunta que qualsevol aficionat li hauria fet si hagués tingut l'oportunitat. La meva sort va ser que els experts periodistes econòmics li preguntessin pel què era important, no pel que volien sentir els aficionats.

Tots els altres mitjans van fer-se resó de l'escàndol. I jo no cabia en mí, és clar. I no parava de pensar en les sorpreses que et dona la vida. Tot l'estiu treballant a informatius, i havia aconseguit la meva exclusiva sobre un tema esportiu a la Cambra de Comerç de Barcelona.

Al mes de setembre, acabada la meva beca amb informatius, el Pepe Gutiérrez (cap d'Esports) em va proposar col·laborar amb ells, i fins i tot pagar-me les col·laboracions. No ho vaig dubtar. Així és com, una inesperada casualitat, em va ajudar a posar un peu en el periodisme esportiu. Un món en el què vaig estar diversos anys, i en el què vaig viure en primera persona anècdotes que sempre recordaré.

Aquella roda de premsa em va servir per entendre perfectament quan es deia que a Gaspart sempre el preocupava més el Barça que qualsevol altra cosa. Jo mateix vaig veure com era capaç d'estar d'una mala llet terrible el dia que presentava l'éxitòs balanç comercial dels millors Jocs de la història...perquè Ramón Mendoza li havia dit "eneno de feria" a Núñez la nit anterior.

Sempre s'ha dit que Gaspart era una mina pels periodistes: perquè sempre ens atenia amablement, i perquè mai sabia contenir-se. Mai li estaré prou agraït de que m'ho corroborés personalment.