El cor i el cap

Dos dies després del pèsim partit del Barça en front el Liverpool (la derrota només és la conseqüència), els culers ens seguim preguntant què ha passat. Alguns han despertat de cop del somni. Uns altres, malauradament, ja fa mesos que ens anavem despertant poc a poc. Sóc dels segons. Però no penseu que això és cap avantatge: almenys als primers els ha durat més el somni.

És difícil analitzar amb el cap quan el cor et trasmet sentiments. El cor, ja sabeu, té raons que la raó no entèn. Però per trobar la veritable raó de les coses és important deixar de banda el cor i pensar amb la ment freda.

El cor em demana pensar que guanyarem a l'Athletic, a la Romareda, a Sevilla, a Liverpool amb dos gols de diferència, i al Real Madrid. Res m'agradaria més (futbolísticament parlant) que guanyar aquestes cinc finals. Veure com el Barça treu el millor de sí mateix i és capaç de demostrar al món que segueix sent el millor equip del món, l'equip a qui tothom ha de respectar, i a qui ningú ha de donar per mort. Això és el que em demana el cor. Pensar en heròiques remuntades, recordar l'1 a 3 que el Barça de Rivaldo, Rochemback i Overmars va fer a Anfield fa uns anys. Pensar que la tornada d'Eto'o arreglarà les coses, i que Ronaldinho i Messi tornaran a fer les diablures que temen tots els defenses. Tant de bó fos així, i guanyessim a Liverpool amb una xilena de Gudjohnsen al darrer minut. Com m'agradaria felicitar al Método Goljohnsen per la providencial actuació del seu ídol...És el què em demana el cor.

Però...què em diu el cap...que "los sueños sueños son", com deia Calderón (de la Barca). Perquè malauradament, analitzo la trajectòria del Barça d'aquesta temporada i res no em convida a l'optimisme.

Ha hagut de venir el Liverpool (aquest equipet a qui molts menyspreaven) i guanyar-nos per 1 a 2 perquè molts despertessin del somni, i s'adonessin de la crua realitat. Quan la crua realitat no és d'ara: arrenca el mateix dia que va començar la pretemporada.

Sí. De la pretemporada. Perquè encara que algú pensi que molts erem crítics abans d'hora, l'únic que des del principi vam intentar era fer veure que les coses no s'estaven fent bé, per mirar de què es corregissin. Però no. No es van corregir. La majoria de directius, cos tècnic i mitjans de comunicació i aficionats no van voler la realitat. Pensaven amb el cor, no amb el cap, i es negaven a ser despertats del somni. I desperten ara, quan estem a punt de perdre-ho tot, preguntant-se què ha passat.

Que què ha passat? Masses coses...

1. Excès d'euforia i prepotència des de la mateixa pretemporada, promoguda des del propi club. Desprès del fenomenal éxit de l'any passat, president i directius van ser els primers a afirmar sense cap rubor que aquest any guanyariem els set títols en joc. Una cosa són els objectius i una altra les expectatives, com molt bé va distingir un dia Martí Perarnau. El propi club va cometre l'errada de potenciar un excès d'expectatives, d'elevar molt el llistó, en comptes d'optar per una via de prudència, molt recomanable sabent que, 1) quan ets campió, ets l'enemic número u a batre per tothom i que repetir éxits és extraordinàriament difícil, i 2) quan caus en l'eufòria i la prepotència et converteixes en el pitjor enemic de tu mateix.

2. Errades en la confecció de la plantilla, tant en els traspassos, com en les renovacions i els fitxatges. L'any passat es va guanyar la lliga i la Champions, però no d'una forma sobrada. Evidentment vam ser els millors, però ens va costar moltíssim aconseguir els éxits. A la lliga vam trigar moltes jornades a confirmar el títol, i a la Champions no ens vam passejar com el Milan dels 90. Vam patir moltíssim per superar, ben justets, les eliminatòries contra el Chelsea, contra el Benfica, i contra el Milan. I a la final, vam patir fins al final per guanyar un equip que va jugar amb 10 durant 70 minuts.

Tot i els éxits aconseguits, l'equip demanava reforços per afrontar una nova temporada post-mundial en la què seriem l'enemic a batre per tothom.

Però els reforços van ser ben justets: simples retocs. Es va traspassar Van Bommel (que podia haver fet una bona feina en la seva segona temporada) sense portar cap recanvi. No es va potenciar la posició de migcentre, tot i que tant Motta com Edmilson donaven ja clars símptomes de preocupació. Desprès d'un any parlant de la necessitat de fitxar Henry, no es va fitxar cap alternativa que pogués complementar o substituir Eto'o. I es va deixar marxar a Larsson sense portar un segon davanter centre de garanties. Perquè estem d'acord que Gudjohnsen és un bon jugador, però no és un davanter centre que pogués complir el paper de golejador de Larsson.

Els dos únics fitxatges encertats que es van fer van ser els de Zambrotta i Thuram, dos molt bons jugadors el fitxatge dels quals vaig aprovar, tot i que l'alt cost de les seves fitxes trenquès l'aparentment sagrat equilibri de salaris del vestidor.

I, enduts pel sentimentalisme d'haver guanyat dos grans títols, no es va substituir a jugadors com Ezquerro, Giuly o Belletti, com semblava previst.

Total: que enduts per un optimisme excessiu, es va creure que l'equip que havia patit per guanyar els dos títols podria guanyar set l'any següent sense doblar una posició com la de davanter centre, i sense reforçar posicions claus en l'equip. Tot això, mentre els nostres rivals a les principals competicions (Chelsea, Sevilla, Real Madrid, Manchester United, Inter de Milan, Valencia i companyia) es reforçaven fins a les dents (uns amb més encert que altres).

La manifestació més palmària de la nefasta planificació de la plantilla és que Saviola, que no comptava per res a principi de temporada, hagi acabat sent el davanter centre a la Champions.


3. Pretemporada nefasta. Tothom coneix lo dura que és una temporada posterior a un mundial, per als jugadors que hi han participat. I el Barça va ser un dels clubs que més jugadors van aportar al Mundial. Doncs tot i així, el cos tècnic va acceptar una nefasta pretemporada post-mundial, amb gira americana i visites a la NASA incloses. Mentre la majoria d'equips feien una pretemporada com Déu mana, els jugadors del Barça es passaven la pretemporada agafant avions per anar d'un lloc a l'altre, jugant partits de costellada, i fent-se fotos a Hollywood i a la Nasa. Quinze dies sense entrenar, sense agafar el fons fisic necessari per afrontar la temporada, a canvi de 4 milions d'euros.

El 25 d'agost, final de la Supercopa d'Europa: Barça 0-Sevilla 3.

4. La mala forma física. Conseqüència del cansament acumulat per l'estressant temporada anterior, absència de vacances, mundial, mala pretemporada, i una mala planificació física durant la temporada. Pocs entrenaments, i molt poc intensos. I al Nadal, 10 dies de vacances per a tots. Es juga com s'entrena. I els jugadors del Barça, aquest any, ni pressionen com l'any passat, ni desborden en l'1 contra 1, ni tenen el canvi de ritme i l'explosivitat de l'any passat, ni la movilitat per poder jugar la pilota ràpid al primer toc, perquè els jugadors estan més estàtics, no es desmarquen. A més, s'enfonsen físicament a les segones parts. Tot és una qüestió física.

5. Conflictes d'interessos al vestidor i als "entorns". L'escandol Eto'o ho diu tot. Al vestidor hi ha mar de fons, grupets, jugadors que entrenen poc, preferits del president, intocables, xivatos, etc...Quan els resultats acompanyen, tot va bé. A la que es torcen les coses, comença a aflorar la merda. I no la va treure cap periodista: la va treure primer Rijkaard, i desprès, sobretot, Eto'o.

6. Dèficit tàctic. Tots els equips se saben perfectament com bloquejar el Barça. Saben a què juguem i com juguem. Rijkaard ha probat moltes alineacions, molts canvis de jugadors, però encara no ha donat amb l'antídot de l'antídot. No es tracta de canviar la filosofía, sinó de fer els retocs tàctics necessaris per amagar les debilitats, neutralitzar les amenaces, potenciar les fortalesses pròpies, i aprofitar les oportunitats. DAFO.

7. Els dubtes de Rijkaard. Aquest any estem veient un Rijkaard fins ara desconegut. Protestón amb els àrbitres, irascible a les rodes de premsa...fins i tot l'hem vist trencar el vidre d'una banqueta. L'absència de Ten Cate, el seu "poli malo", amb una gran ascendència sobre molts jugadors, no l'ha ajudat a afrontar una temporada tant difícil com aquesta. Diversos episodis han evidenciat que Rijkaard s'ha distanciat de Laporta i de l'entorn (Cruyff), i que li està costant més que mai controlar el vestidor (les vacances de Ronaldinho i Deco, l'escàndol Eto'o...). A la suma de tots els altres problemes indicats s'està reflectint en l'entrenador, s'afegeix la incertessa del seu futur professional, que ha incrementat els dubtes sobre ell durant molts mesos. Els seus constants canvis de jugadors, alguns més que discutibles, evidencien que no té les idees clares. I això no ajuda gens a redreçar la situació.

8. Les lesions. Especialment d'Etoo i Messi. Tot i que per a mí no són els problemes més importants. Potser afecten més psicològicament que una altra cosa: si la resta de l'equip hagués estat bé, a penes els hauriem trobat a faltar. Però és evident que són dos peces importants que falten a l'engranatge. Les lesions, en el meu parer, han afectat especialment a Ronaldinho. A pesar d'arrosegar el mateix mal estat de forma que la resta de companys (no està pitjor que els altres), porta 19 gols marcats, 16 a la lliga, i ha donat ja més punts dels què va donar en tota la temporada passada, a més de la classificació a la Champions i la Supercopa d'Espanya. Però ell solet no pot estirar sempre de l'equip. Els rivals no tenen Messis ni Etoos als que marcar. Tota l'atenció (de rivals, de premsa i d'aficionats) es centra en Ronaldinho que, a pesar dels números, sembla destacar menys.

9. No reconèixer els problemes a temps, fruit de la prepotència, l'excés de confiança i el menyspreu als rivals. Tots els problemes anteriors han provocat que el Barça d'enguany fos, des del mateix 25 d'agost (final de la Supercopa d'Europa), ben diferent al de l'any passat. Hem anat perdent títols (SC Europa, Mundial de clubs), hem patit fins al darrer minut per classificar-nos per la segona ronda de la Champions, no hem guanyat a la majoria de grans equips contra els què hem jugat (Ni Chelsea, ni Real Madrid, ni Valencia, ni Liverpool...), estem patint contra els petits (Levante, Getafe, Osasuna, Espanyol, Betis...)...i tot i així, no volem adonar-nos de la realitat.

Vam perdre la Supercopa d'Europa, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Vam perdre al camp del Madrid, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Vam perdre el Mundial de Clubs, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Vam perdre a la Copa contra el Saragossa, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Va esclatar l'escàndol Eto'o, i es va dir que allò seria el revulsiu.
Hem perdut contra el Liverpool, i s'ha dit que això serà el revulsiu. Espero amb el cor que ara sí que sigui veritat...

Però penso amb el cap que seguim pensant amb el cor en comptes de fer-ho amb el cap, mentre passa la temporada i seguim esperant el revulsiu.

Ara sí que ja no hi ha altra solució: somiar amb el cor, i mirar d'acabar la temporada el millor possible.

Amb el cap, l'únic que es pot fer és reconèixer les errades, i posar les eines perquè no es repeteixin la temporada que ve. Si l'any vinent es fa una bona pretemporada, es fan retocs, i es dona amb un antídot tàctic no caldrà fer grans revolucions. La mitja d'edat de la plantilla encara és molt jove. Una altra cosa seran els interessos de la directiva, de l'entorn, i la relació entre els cracks.

Desitjo que sigui bona. Ho desitjo amb el cor.