divendres, de febrer 16, 2007

Gràcies Frank


La doble crisi provocada per Samuel Eto'o (primer es nega a jugar cinc minuts desobeint una ordre de l'entrenador, i segon, posa a parir entrenador, companys, mitjans...) semblava haver-se saldat amb l'abraçada de Ronaldinho a Eto'o...però no ha estat així. Es va solucionar la crisi immediata, però no la crisi real. I la prova és que al Camp Nou que ja només parla de baixes, altes, canvi d'entrenador, fí de cicle...just, el què demanava Cruyff dilluns passat al seu article setmanal a La Vanguardia.

Ara, just quan ens juguem la temporada, tots els comentaris giren al voltant del futur de Ronaldinho, d'Eto'o... i de Rijkaard.

Tothom sembla coincidir en destacar la mà esquerra amb que Rijkaard ha ressolt la situació. Però tothom, també, sembla coincidir en què la crisi d'aquesta setmana ha contribuit més que cap altra cosa a aclarir-li les coses a l'holandès, que sembla haver decidit marxar de Can Barça a final de temporada.

La crisi d'aquesta setmana, amb Laporta reunint-se amb Eto'o i justificant-lo, i fins i tot desmentint el propi Rijkaard, han d'haver dolgut l'holandés. Un Rijkaard que ja fa temps sembla haver-se distanciat de l'entorn cruyffista que envolta el president, per culpa de tenir idees pròpies.

I el cas és que Rijkaard s'ha convertit, sense voler-ho, en l'epicentre de l'actualitat blaugrana.

La premsa esportiva d'aquest matí n'era el millor exemple. Mentre el "Mundo Deportivo" titulava en portada un "Rijkaard quédate!", l'Sport, més proper al president Laporta, ja treia en portada als seus possibles successors (Schuster i Van Basten), com volent animar a l'afició.

I jo, tot i les crítiques puntuals que hagi pogut fer a l'entrenador holandés (perquè evidentment tothom s'equivoca, i ell s'ha equivocat moltes vegades), sóc dels què, fent un ampli balanç de pros i contres, em posiciono en favor del "Rijkaard quédate". No és que em semblin malament els dos recanvis que proposa l'Sport. Al contrari, em semblen dos bones opcions pel dia que marxi Rijkaard. Però crec que encara no s'ha acabat el seu cicle, i que Rikjaard segueix sent, pel seu perfil i mèrits, l'entrenador ideal per al Barça de la propera temporada.

En només quatre anys, Franklin Edmundo Rijkaard s'ha guanyat el cor dels culés. Poques persones com ell han generat l'admiració i el respecte unànime de tots els barcelonistes. Per la seva manera de ser.

Tot i que no comparteixo el seu gust per molts dels seus fitxatges, hi ha moltes raons per les que aposto per la seva continuitat.

Perquè m'agrada la seva filosofia de joc, el seu esquema ofensiu que tant s'adiu al gust del Camp Nou. Perquè sap guanyar en la victòria i perdre en la derrota. Perquè no es penja medalles, ni tant sols les que li corresponen. Perquè dialoga en un món de crits. Perquè sap mantenir la calma en un món d'histèrics. Perquè personifica l'equilibri en un món de vertígen. Perquè sap gestionar el vestidor com ningú. Perquè entèn les estrelles i les perdona fins i tot quan l'insulten. Perquè sempre ha pensat en els interessos de l'equip i del club abans que en els seus. Perquè sap escoltar els consells dels seus superiors, i els respecta, fins i tot quan tots sabem que són inferiors. I fins i tot quan els seus superiors el ningunegen. Perquè mai ha criticat el club encara que el club faci coses en contra de la seva opinió, com gires infernals que hipotequen mitja temporada. Perquè té sentit comú. I sentit de l'humor. I fina ironía. Perquè mai ha buscat el protagonisme. Perquè és un tio modern, que dona una imatge moderna del nostre club. Perquè li agrada el rock&roll. Perquè s'ha integrat a la nostra societat. Perquè és un home de paraula en un món de mentiders. Perquè defensa els seus jugadors, fins i tot els què no s'ho mereixen. Perquè té principis i idees pròpies. Perquè mai ha creat un problema i sempre ha apagat els focs creats per altres. Perquè és un bon tio. Una bona persona. I a sobre, un guanyador que ens ha donat els millors títols. Per tot això, i per molt més, m'agrada Frank Rijkaard.

Però només a un club com el Barça, tant donat a l'audestrucció, una persona així, actual campiona de lliga i de Champions, pot plantejar-se deixar el club. Només a un club com el nostre podem arribar a fer sentir infeliç una persona amb les seves qualitats i el seu currículum.

Si se'n va, que crec que s'anirà, el trobarem a faltar. El trobarem molt a faltar. Com a culé, ho lamentaré. Però ho entendré. Potser aquesta directiva i alguns d'aquests jugadors no es mereixen un entrenador com ell.

Només espero que, si realment és veritat que ja ha decidit marxar, siguem capaços de demostrar-li el nostre carinyo, admiració i respecte els quatre mesos que li queden al Camp Nou. S'ho ha guanyat.

Per tot, i facis el que facis, Gràcies Frank.