dissabte, de febrer 10, 2007

L'ovella negra

La meva experiència periodística, per curta que sigui, m'ha donat l'oportunitat d'apropar-me a una gran quantitat d'esportistes de diverses disciplines, molts dels quals he tingut l'oportunitat d'entrevistar més o menys a fons. Des de futbolistes fins a ciclistes, passant per basquetbolistes, jugadors d'handbol, nedadores, motociclistes i tennistes.

Tot i que no es pot generalitzar, perquè sempre hi ha honroses excepcions, la majoria de contactes que he tingut m'ha confirmat dues idees (i sé que pot resultar pedant dir-ho). La primera és que el millor dels esportistes és el que es veu que estan a un terreny de joc. Fora, donen bastant poc de sí. La segona, és que fora dels terrenys de joc són bastant cobards.

A diferència dels actors, escriptors, o altres personatges públics, els esportistes famosos solen mostrar-se bastant curtets en les entrevistes. Si els treus del seu tema, no tenen conversa, o la tenen bastant pobra d'arguments. Solen ser nois que, per dedicar-se al futbol, el bàsquet o el tennis professional, sovint han deixat els estudis molt jovenets, i no han pogut (o, millor dit, no han volgut) formar-se acadèmicament. A més de la falta de cultura, els esportistes famosos hi afegeixen un segon factor: es converteixen en milionaris molt jovenets.

Mentre la majoria de nois i noies d'entre 2o i 30 anys suen la gota grossa estudiant i treballant per aconseguir una feina digna que els permeti a dures penes pagar el lloguer d'un pis compartit (ja no dir una hipoteca), una minoria d'esportistes privilegiats es converteixen en triomfadors socials, milionaris i famosos, amb 25 anys o menys, sense haver hagut d'agafar un llibre en deu anys.

Entrevistar un personatge d'aquestes característiques es fa sovint bastant difícil. Són parcs en paraules, curts en vocabulari, i a penes els pots treure del seu món (sigui el futbol, el bàsquet, el tennis...). Perquè del món en el que vivim la resta de mortals tenen una visió bastant esbiaixada. "El futbol és així", "lo important és el resultat"...ja sabeu, oi?
A més, solen ser bastant cobards. Sigui per la raó que sigui, tenen bastanta por a dir públicament el què pensen de les coses, i mai dieun una frase que no sigui políticament correcta. Tenen importants contractes amb els seus clubs i amb marques patrocinadores (fabricants de botes de futbol, marques per les que fan publicitat...) que no volen posar en risc a causa d'una frase mal dita.


Tot i així, sovint els periodistes es veuen (ens veiem) obligats a entrevistar-los. Perquè sabem que, encara que el futbolista o el tennista X tingui una entrevista molt menys interessant de la que tindrien molts ciutadans anònims, la seva foto a una portada fa vendre diaris i revistes. I en base a les audiències, atorguem a joves incults un notable espai als mitjans de comunicació que no mereixerien per la riquessa del seu discurs. Perquè a l'únic lloc on destaquen és a un terreny de joc, no fora d'ell.


Com he dit abans, però, mai es pot generalitzar del tot. Primer: no tots els esportistes són iguals. Quan més minoritari i menys professional és un esport, més formats solen ser els seus esportistes. Potser perquè saben que quan es retirin no podran viure de rendes la resta de la seva vida, els esportistes d'esports més minoritaris solen estar més ben formats. En el món de l'handbol, per exemple, el nombre d'universitaris és 10 vegades superior (no tinc la dada exacta) al del món del futbol. És curiós que, tot i haver hagut d'entrenar-se tantes hores o més que els futbolistes, els handbolistes hagin tingut el temps per estudiar que els futbolistes diuen no tenir...



No tots els futbolistes són iguals, gràcies a deu. Un o dos de cada deu solen aprofitar les concentracions per llegir (un llibre) en comptes de jugar a la Playstation. Més o menys en el mateix percentatge, hi ha futbolistes que s'informen de l'actualitat pels diaris (d'informació general) en comptes de només veure la televisió.



Per això, en aquest món de joves esportistes incults mili·lionaris i famosos, crida moltíssim l'atenció l'aparició d'un jove normal. És a dir, un jove que, com la majoria de joves de 25 anys, llegeixi llibres, compri diaris d'informació general, cursi estudis universitaris, i tingui opinions socials i polítiques sobre l'habitatge dels joves, l'Estatut del seu país, els problemes de l'emigració, la globalització, el canvi climàtic, la cooperació internacional, la justícia o les seleccions catalanes.



Es tant raro el món del futbol que quan al seu sí apareix un jove normal, és titllat d'"intel.lectual". No és que ho sigui d'intel·lectual: simplement és un jove normal amb una certa cultura, formació, i amb algunes idees pròpies, com la majoria de joves normals. Però aquest jove, que a qualsevol facultat passaria absolutament desapercebut, a l'incult món del futbol destaca sobremanera. Tant, que fins i tot és percebut com un "intel·lectual", paraula que, a més, sovint és pronunciada amb un tò pejoratiu. El jove normal és vist com l'ovella negra.



A mí, en canvi, m'encanta que al futbol hi hagi ovelles negres que se surtin del ramat. Del guió establert. Del tòpic. M'encanta veure que no tots els futbolistes són uns incults. I que encara en queden al futbol persones amb principis que no estan disposades a renunciar a les seves idees per molts contractes comercials i publicitaris que tinguin. Persones que pensin que la seva llibertat i la seva integritat estan molt per sobre d'un contracte.



Per això, m'encanta que al món del futbol encara hi hagi persones del nostre món. Ciutadans normals. Com tú. Com jo. Com Oleguer Presas.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Todos los hombres nacen iguales, pero es la última vez que lo son.
Abraham Lincoln

Añadiría aún una peculiaridad más a ese perfil medio con el que el Patidor ha reflejado, en mi opinión adecuadamente, a la mayoría de deportistas de élite, jovenes y no tan jovenes, se trata de que los pocos que se escapan de esa adversión a pensar lo hacen de acuerdo a los canones, a un pensamiento politicamente correcto pero de derechas, mantienen filosofías conservadoras y no acostumbran a salirse del redil de la causa de los que tienen el poder ecónomico.

También me gustaría hacer referencia a la reacción del club, o de su presidente para ser más exactos, sobre la conveniencia o no de haber hecho las declaraciones en las dependencias del club. ¿Se puede hablar en las dependencias del club "del viaje a Itaca" y de la independencia de Catalunya y no se puede opinar sobre un problema candente, delicado y de rabiosa autoridad que tiene relación con el terrorismo y con el derecho a la vida y la muerte de una persona en su lucha contra un estado de derecho?
Quiero que quede claro que no estoy valorando ni una ni otra opción únicamente apunto que ambas están alejadas del objeto fundamental del club y si se excluye una se tendrían que excluir todas que no fuesen algo tan complicado como. "Fútbol es fútbol".

Anònim ha dit...

Com em fot pensar igual que el Patidor i el Pat Andrews. L'Oleguer es mereix el soport de tothom perquè se l'està linxant només per haver exercit un dels drets més bàscis d'una societat que viu en democràciaç: la llibertat d'expressió.
A veure si golegem el Racing i asserenem el tema. He llegit que vilaweb està promovent una campanya de boicot a Kelme. Sincerament, crec que això és rebaixar-se al seu nivell.

I jo vull fer una pregunta. Per què Salva Ballesta pot exposar el seu amor a la pàtria i parlar com un falangista i en canvi Oleguer Presas no pot opinar sobre el cas de Juana? La resposta és molt clara.

Sergi Larripa ha dit...

He actualitzat l'article amb dos paràgrafs més: tercer i seté paràgraf començant pel final.

Cris ha dit...

No puc estar més d'acord amb tot el que dius! I és que a més a més sempre es critica als futbolistes per lo plans que són i quan un no ho és, se'l considera raret i es jutja el que diu amb lupa

Anònim ha dit...

El Oleguer és un toxo amb aspiracions independentistes, que per joc no hauria d'estar en el Barça. Kelme té tot el dret a decidir on posa els seus diners i estic segur que el Laporta ho ha renyit oficialment i animat en la clandestinitat. Que es vagi a Ítaca però ara mateix. És increïble la quantitat de progressistes de la çeba que hi ha en aquest blog, si voleu la independència (Para què? Per a conquistar el Regne d'Aragó i després Mallorca altra vegada) doncs a lluitar en altres camps però no en el de futbol. Tremola Racing¡

Anònim ha dit...

Molt dacord amb l'opinió de l'oleguer. Jo si que em mullo. Estic fart que només per sé català o vasc se'ns neguin drets fonamentals i bàsics de qualsevol democràcia ben entesa.
Per cert, mireu quanta incoherència: El ministre d'exteriors espanyol ha posat com a condició imprescindible per la negociació sobre el futur del sahara, que s'inclogui el dret a l'autodeterminació. Interessos polítics? o potser econòmics?. Els mateixos interessos que provoquen que ni Catalunya ni Euskalerria mai puguin exegir aquest dret.

Anònim ha dit...

Molt malament ranquil aixó no es el fòrum de ermua no és aquí, eto'o és un *blog de futbol. Que t'empatolles.